Max Schmeling, el boxejador que vingué a entrenar-se a Sitges (1934)

Schmeling i Jacobs en una imatge de 1930

El 4 de març de 1934 el setmanari Baluard de Sitges anunciava als seus lectors que el dijous de la setmana següent arribaria a la vila Max Schmeling, campió mundial de boxa dels pesos pesants entre 1930 i 1932. Schmeling tenia previst passar una temporada a l’Hotel Terramar Palace amb l’objecte de preparar el seu combat contra el púgil basc Paulino Uzcudun, el qual havia de celebrar-se el següent 8 de maig a l’estadi de Montjuïc. El setmanari també afegia que des del 28 de febrer ja es trobava aquí el representant de Schmeling, Joe Jacobs, que s’havia avançat uns dies per supervisar tots els detalls de l’estada del boxejador alemany a Sitges.

Els promotors del combat eren l’empresari català Joaquim Gasa, creador del Club Olympia Ring, i l’holandès d’origen alemany Daniel Strauss, els quals, juntament amb Joachim Perlowitz i d’altres personatges com el polític Pich i Pon, aviat es veurien embolicats amb el famós escàndol de la ruleta straperlo (sobre aquest tema i la relació de Strauss amb Sitges, vegeu l’interessant article de Beli Artigas al seu blog http://criticartt.blogspot.com.es/2012/10/que-samagava-lhabitacio-17-del-terramar.html, i també el llibre de José Carlos García Rodríguez, El caso Strauss. El escándalo que precipitó el final de la República, Astorga: Akrón, 2008).

Max Schmeling en els seus inicis com a boxejador professional, quan lluitava en la categoria de pesos semipesants

31 combats guanyats per KO

Max Schmeling tenia en aquell moment 28 anys i en feia deu que era boxejador professional. Nascut a la regió de la Pomerània Occidental el 28 de setembre de 1905, amb 21 anys aconseguí el campionat d’Alemanya dels pesos semipesants, després de derrotar a Max Dieckmann per KO en el primer assalt, i l’any següent arravatà el títol europeu d’aquesta categoria al francès Fernand Delarge.

Schmeling a la revista Time el juny de 1929

La fulgurant carrera de l’Ulà Negre del Rhin –com era conegut popularment– s’acabà de consolidar als Estats Units, on el 1929 s’enfrontà, amb pocs mesos de diferència, a dos dels grans boxejadors del moment: Johnny Risko i el basc Paulino Uzcudun; el primer abandonà en el novè assalt per inferioritat manifesta i el segon va perdre el matx per punts. Aquest parell de combats donaren a Schmeling l’oportunitat de combatre contra el nord-americà Jack Sharkey pel títol mundial dels pesos pesants, que havia quedat vacant després de la retirada de Gene Tunney.

El 12 de juny de 1930 milers de persones s’aplegaren al Yankee Stadium de Nova York per contemplar el que havia de ser un esdeveniment memorable. Tots els crítics eren del parer que, des de l’època de Jack Dempsey (campió mundial de 1919 a 1926 i amb el qual Schmeling tenia una gran semblança), no hi havia hagut damunt el ring dos boxejadors amb un punch tan demolidor. Les apostes estaven molt igualades i tot feia pensar que es veuria un combat dur i llarg, ple d’alternatives per un i altre aspirant. Al quart assalt, però, en ple cos a cos, Sharkey llança un cop baix a l’alemany que el fa caure a la lona. Del terra estant, l’alemany veu com l’àrbitre i els jutges desqualifiquen Sharkey i el proclamen a ell nou campió del món. Schmeling va retenir el títol durant dos anys. Fins que el mateix Sharkey li va prendre el 1932, en un altre combat igualment renyit i polèmic que el nord-americà va guanyar per punts, malgrat que la premsa coincidí que Schmeling havia estat molt superior.

A dalt, Sharkey es mira Schmeling tombat a la lona després de propinar-li el cop que li valgué la desqualificació.
A baix, Schmeling, a la seva arribada a Berlín, ja com a campió del món dels pesos pesants

El març de 1934 Schmeling duia 55 matxs disputats com a professional, dels quals n’havia guanyat 45 (31 d’ells per KO). Amb tot, des que Sharkey li havia pres el títol mundial només havia fet tres combats i dos els havia perdut (Al llarg de la seva carrera professional, que es prolongà fins al 1948, sense comptar el parèntesi que suposà el període de la Segona Guerra Mundial, Schmeling disputà 70 combats. D’aquests, en va guanyar 56 –37 dels quals per KO–, en va perdre 10 i els altres 4 foren fallats nuls).

Cartell del film Blackmail

Un any abans de la seva vinguda a Sitges, Schmeling s’havia casat amb l’actriu alemanya d’origen polonès Anny Ondra, nom artístic d’Anna Sophie Ondráková (1903-1987). El 1929 Ondra havia protagonitzat dues pel·lícules d’Alfred Hitchcock: The Manxman i Blackmail (“Xantatge”). 

D’aquesta última, el director britànic en féu dues versions: una muda i una altra sonora, ja que el rodatge del film coincidí amb l’arribada del cinema sonor a Anglaterra. La majoria del material de la versió muda original es reutilitzà en la versió sonora, però Hitchcock hagué de contractar l’actriu Joan Barry perquè posés veu al personatge d’Anny Ondra, ja que aquesta tenia un marcat accent centreeuropeu que no encaixava amb la noia londinenca que simulava ser a la cinta. Amb un micròfon col·locat al costat de la càmera, Barry llegiria les línies del personatge d’Ondra, alhora que aquesta movia els llavis. Tot i que la versió muda també s’estrenaria –i curiosament fou la més popular a Gran Bretanya en el seu moment–, el pas del temps l’ha relegat a l’oblit en favor de la versió sonora (sobre Hitchcock i el rodatge de Blackmail, vegeu https://ca.wikipedia.org/wiki/Blackmail i http://the.hitchcock.zone/wiki/Blackmail_(1929))

Anny Ondra i un jove Alfred Hitchcock durant el rodatge del film 

Una lesió inoportuna

Complint les previsions, l’excampió mundial arribà el 15 de març a l’estació de França de Barcelona, on fou rebut per una multitud desitjosa de veure de prop un dels boxejadors més famosos del món. Des de Barcelona, Schmeling es traslladà ràpidament a Sitges, i l’endemà va iniciar ja el seu entrenament en un petit camp que s’havia construït expressament al costat mateix de la piscina Maria Teresa i del casino Platja d’Or.

Schmeling entrenant a Sitges (foto publicada a Crónica el 25 de març de 1934)

Més de mig segle després, Manel Ferrer –que aleshores tenia 19 anys– recordava les sessions d’entrenament de Schmeling amb aquestes paraules: “Solia anar de bon matí des de l’Hotel Terramar al seu camp d’entrenament saltant a la corda, i en arribar es bevia un litre de suc de taronja” (“L’any de l’estraperlo”, El Eco de Sitges, 17 juny 1989). D’altres sitgetans també retingueren a la memòria durant molt de temps la magnífica estampa de Max Schmeling corrent pel nostre passeig Marítim o donant cops de puny al sac de sorra que penjava del seu quadrilàter provisional. I és que aquelles sessions d’entrenament eren obertes al públic, i per tant, seguides per una munió entusiasta d’afeccionats a la boxa que es desplaçaven fins a Sitges des de Barcelona i d’altres indrets.

D’aquells primers dies d’entrenament se’n féu ressò Braulio Solsona, que el 25 de març escrivia això a les pàgines de la revista madrilenya Crònica: “Todas las mañanas se levanta a las ocho, juega al tenis o al golf, pasea, y por la tarde, a las cuatro, sube al ring para adiestrarse con sus sparrings o hacer ejercicios de cultura física. Toma una ducha, se pone en manos del masajista y regresa al hotel, donde espera la hora de cenar. A las diez de la noche, a la cama. Hace comidas nutritivas, pero de fácil digestión; bebe solamente agua mineral, no fuma...”.

D'esquerra a dreta: Perlowitz, Gasa, Strauss, el periodista Solsona,
Schmeling i Jacobs, acompanyat del seu sempitern puro (foto apareguda a Crònica el 25 de març de 1934) 

Caricatura d'Uzcudun publicada a la revista
esportiva d'humor Xut! el maig de 1934

A mesura que s’acostava el dia del combat, Schmelling es trobava cada cop en millor forma. Mentrestant, Uzcudun s’entrenava a Sant Sebastià sota l’atenta mirada del seu mànager, Justo Oyarzábal. El basc tenia moltes ganes d’enfrontar-se novament a l’alemany i prendre’s la revenja d’aquell combat celebrat cinc anys abans –el 27 de juny de 1929– a Nova York i en el qual Schmeling l’havia derrotat per punts en quinze assalts.

Tot anava sobre rodes, fins que el 28 de març sorgí un imprevist que ningú desitjava. Aquell dia Schmeling anà al camp d’entrenament com havia vingut fent des de la seva arribada a Sitges. Un cop allí, i mentre colpejava el sac de sorra, el boxejador relliscà (havia plogut) i, en caure al terra, es desllorigà el dit gros de la mà esquerra. Tot i que fou atès de seguida pels doctors Benaprès i Corachan, el combat hagué d’ajornar-se quatre setmanes, fins al 13 de maig.

L’arribada d’Anny Ondra

Schmeling aprofità l’avinentesa per marxar uns dies a Berlín, d’on tornà a les acaballes d’abril. En aquesta ocasió vingué acompanyat de la seva dona, l’actriu Anny Ondra. La parella arribà amb tren a Barcelona el 25 d’abril al migdia. La gernació que anà a esperar-los fou major que la vegada anterior, quan el boxejador es presentà sol ; la presència de l’estrella cinematogràfica desvetllà molta curiositat entre els barcelonins i entre els alemanys residents a la ciutat comtal, que ompliren de gom a gom l’estació de França. També anà a rebre’ls el cònsol general d’Alemanya, acompanyat de bona part del personal del consulat, els organitzadors del combat i una nodrida representació de la premsa esportiva i cinematogràfica.

Portada de l'ABC del 28 d'abril del 1934, 

Novament, el periodista Braulio Solsona estigué allà per explicar-ho als lectors de Crónica: “No es un espectáculo que se dé todos los días el ver a una de esas contadas figuras que han logrado destacar en el cine (...) Y, en realidad, no deja de tener interés el hecho de poder contrastar si la artista que ha conseguido interesarnos es en la vida tal como se nos ha mostrado en sus manifestacions artísticas. Claro que, como suele suceder en el cine, arte de mixtificaciones, Anny Ondra no es tal como la conocemos en la pantalla. No es tan nina. Es una mujer. Una mujer pequeñita, graciosa, que tiene unos claros ojos azules, una naricilla respingona sobre la boca diminuta y una cabellera dorada. Una mujer que conserva el desenfado de su arte. Pero una mujer”.

El boxejador i la seva dona marxaren immediatament cap a l’Hotel Terramar Palace, on després de dinar parlaren pels micròfons de Radió Associació, des dels quals –segons informava Baluard de Sitges– “dirigiren galants paraules al poble de Catalunya”.

Anny Ondra i Max Schmeling amb el president Lluís Companys. Els flanquegen es timadors Perlowitz
(a l'esquerra) i Strauss (a la dreta) (foto apareguda a Crònica el 6 de maig del 1034)

L’endemà per la tarda, reposats ja del llarg viatge des de Barlín, Schmeling i Ondra retornaren a Barcelona per a realitzar una visita protocolària a l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, i al president Lluís Companys. Per La Vanguardia del dia 27 d’abril sabem que, després de les salutacions de rigor, el boxejador i Companys mantingueren aquesta breu conversa:

“-Es troba ja restablert del constipat que tenia quan vaig ser a Sitges? –preguntà Schmeling al president.

-Totalment –respongué l’altre–. Tant com si hagués boxejat amb vostè.

-Doncs de mi no depèn –digué l’alemany.

-Però jo renuncio a aquest honor –contestà somrient Companys.”

El retorn als entrenaments

Schmeling reprengué els seus entrenaments sitgetans el dilluns 30 d’abril. El dia següent, aprofitant que se celebrava el 1er de maig, una multitud d’ociosos vinguda d’arreu es concentrà al costat de la piscina per veure les evolucions del germànic.

La Vanguardia del dia 3 afirmava que el ring s’havia vist rodejat de nombroses persones, moltes de les quals s’havien desplaçat fins a Sitges formant una llarga caravana de cotxes. El diari també afirmava que “los que habían presenciado los entrenamientos del ex campeón del mundo antes de la suspensión del combate creen que Schmeling está ahora mejor que entonces”. I encara afegia: “Schmeling esta vez no se ha traído de Alemania los sparrings, sin duda por haberse convencido de que los hay excelentes en España, y ha contratado a Flyn, Solá y Morales, además del campeón de Holanda del peso medio, De Boer”. A aquests noms s’ha d’afegir el del sitgetà Manel Cid i Fontanals, a qui, segons Manel, li donaven vint duros per cada sessió d’entrenament, “que era més del que guanyava treballant a la fàbrica de can Termes”.

Max Schmeling entrenant-se amb un sparring sota l'atenta mirada de Joe Jacobs

Uns dies més tard, Schmeling va rebre la visita de dos asos de la boxa nacional, Josep Gironès i Martínez de Alfara, que vingueren a Sitges acompanyats per un grup de la premsa gràfica. Els dos espanyols es fotografiaren somrients al costat de l’alemany i declararen que Schmeling els havia causat una impressió immillorable, sobretot per la potència dels seus cops de dreta.

El gran dia s’acostava i els preparatius s’acceleraven. Una setmana abans, La Vanguardia donava detalls del matx que havia de disputar-se a Montjuïc el 13 de maig. A banda del combat principal entre Schmeling i Uzcudun, previst per a les cinc de la tarda, s’havien organitzat per a aquell dia 34 combats més, 30 dels quals es disputarien –a quatre assalts– simultàniament en tres rings des de les onze del matí fins a les dues de la tarda. Després d’un petit recès, a dos quarts de tres començarien tres combats a deu rounds, i seguidament vindria l’espectacle principal entre el basc i l’alemany. El matx final de la reunió enfrontaria Josep Gironès amb el francès Leo Hermal. L’organització d’un festival de boxa d’aquesta magnitud no tenia precedents fins aleshores. “Ni los promotores americanos –assenyalava La Vanguardia–, que han sido siempre los más audaces, han llegado a la concepción de una reunión pugilística tan complicada, enguantando las manos de setenta boxeadores”.

Portada de la revista Crónica del dia 13 de maig de 1934

Cinc dies abans del combat, el 8 de maig, arribava a Barcelona el mànager d’Uzcudun, el qual declarà que Paulino es trobava en una forma magnífica: “Puedo decirles que jamás le he visto como ahora”, digué Oyarzábal. Mentrestant, a les oficines de l’organització arribaven notícies de la preparació de nombroses caravanes de cotxes i autocars que havien de venir de tota Catalunya i de diferents ciutats d’Espanya. La Vanguardia parlava de vuit trens especials procedents de Madrid, València, Sant Sebastià, Bilbao, París i Niça.

Combat nul i fracàs econòmic

La tarda del dia 11 Paulini Uzcudun arribà a Barcelona i l’endemà tingué lloc la pesada oficial a la redacció d’El Mundo Deportivo. El basc donà un pes de 94 kg i mig, gairebé 10 més que Schmeling, que es quedà en 85 kg. En acabar l’acte, l’alemany es traslladà novament a Sitges i dedicà la resta del dia a descansar. Uzcudun, per la seva banda, es dirigí al cementiri de Montjuïc a dipositar una corona de flors damunt la tomba de Francesc Macià, i tot seguit tornà al seu hotel, on va dinar i posteriorment reposar.

Paulino Uzcudun durant la pesada oficial a la redacció d'El Mundo Deportivo la vigília del combat

I per fi arribà el dia del gran festival pugilístic. Un festival que no complí les expectatives que havia despertat quan mesos abans fou anunciat. Des del punt de vista econòmic fou un desastre: els organitzadors patiren fortes pèrdues que no aconseguiren equilibrar, ni molt menys, l’elevat capítol de despeses. A aquest contratemps cal afegir la decepció que tingué el públic a nivell esportiu, atès que el combat entre Uzcudun i Schmeling fou declarat nul –malgrat la superioritat del germànic– i al seu voltant s’aixecaren no poques suspicàcies.

Caricatura de Castanys a la portada de Xut!

Com deia La Vanguardia del dimarts 15 de maig, en la qual sortia una àmplia ressenya de la cita haguda a Montjuïc dos dies abans, l’aplaçament de l’esdeveniment –previst de bell antuvi dins el marc de les Festes de Primavera– refredà els aficionats i féu minvar la compra de localitats. “La parte mañanera del programa resultó un fracaso absoluto. Se celebraron los diez combates anunciados en cada ring bajo un sol africano y ante contados espectadores, unos cinco o seis mil, cifra insignificante en la inmensidad del Estadio”. A partir de quarts de tres de la tarda, l’afluència de públic augmentà de mica en mica, fins arribar als 30.000 espectadors que presenciaren el matx principal entre Schmeling i Uzcudun.

Els dos boxejadors abans de començar el combat

Per al cronista de La Vanguardia, el més interessant de la vetllada fou precisament l’actuació de Schmeling: amb un estil polit, elegant i precís –tècnicament superior al del seu contrincant–, Schmeling demostrà que “ha sido un brillante campeón, confirmando cuanto de él habíamos leído y apreciado en películas. Cuando presenciamos la de su segundo match con Sharkey [en el qual Schmeling perdè la corona mundial], quedamos convencidos de que le habían arrebatado el título con la decisión parcial de los jueces. Algo muy parecido fue el desarrollo y características del combate que hizo el domingo con Uzcudun”. El cronista també deia que, molt possiblement, Schmeling –que ja tenia 29 anys– no tornaria a ser mai més campió del món, però que indutablement era el millor pes pesant que havia passat per Barcelona.

Schmeling i Uzcudun en ple combat (Crónica, 20 de maig de 1934)

Més endavant el periodista criticava sense embuts l’actuació de l’àrbitre i dels jutges, acusant-los d’haver-se deixat endur pel patriotisme i de comportar-se de manera totalment parcial, perjudicant Schmeling i, de passada, el prestigi de la boxa espanyola. I tot seguit afegia: “No falta quien sospecha que el match nulo estaba previsto y combinado para montar después el combate de desquite en Holanda o Alemania, pues los promotores, previendo las pérdidas económicas, se pusieron de acuerdo para cubrir éstas con un segundo match” (el temps donaria la raó als malpensats:  el 7 de juliol de 1935, Schmeling i Uzcudun s’enfrontaren novament, ara a Berlín, i en aquella tercera ocasió, com la primera, resulta guanyador l’alemany per punts).

En la seva crònica, La Vanguardia recollia també l’opinió dels dos protagonistes. Schmeling fou d’allò més explícit: “El que s’ha fet amb mi es fa només amb els principiants”, va dir als periodistes, en referència a l’actuació arbitral. Uzcudun, per la seva banda, afirmà que ja li estava bé que el combat fos declarat nul; segons el basc, en l’onzè assalt Schmeling estava tocat, però no l’havia pogut rematar a causa d’una lesió que tenia a la mà esquerra”.

Així veiè la revista Xut! el combat entre el basc i l'alemany

Al combat assistiren, entre altres, el president Lluís Companys, el president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas, l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, el conseller Ventura Gassol i el general Domènec Batet, cap de la IV Divisió.

L’endemà mateix del matx, Schmeling i Anny Ondra abandonaren Sitges en direcció cap a Berlín. Anys a venir, el 1956, quan Schmeling publicà la seva autobiografia (-8-9-aus), dedicà un parell de pàgines a parlar d’aquest combat contra Uzcudun i esmentà breument el seu pas per Sitges.

***********************

Més enllà del combat amb Paulino Uzcudun, la vida de Max Schmeling estigué plena d’esdeveniments interessants, alguns d’ells coneguts en el seu temps, però d’altres totalment ignorats durant llargs anys. És per això que penso que val la pena explicar dos episodis ocorreguts amb posterioritat a la seva estada a Sitges.

Max Schmeling contra Joe Louis: dos combats llegendaris

Nova York, 19 de juny de 1936. El Yankee Stadium de Nova York és ple a vessar: 70.000 persones esperen que els dos púgils saltin d’un moment a l’altre al quadrilàter. En un costat hi ha Joe Louis; en l’altre, Max Schmeling. Les apostes estan 10 a 1 a favor del nord-americà, que amb 22 anys acabats de fer està considerat un “mata gegants”. En els últims mesos ha noquejat dos ex campions mundials dels pesos pesants –Primo Carnera i Max Baer– i ha tombat el poderós Uzcudun en només quatre assalts (fou l’únic KO que patí el basc en tota la seva carrera). Schmeling, en canvi, és a punt de complir els 31; i malgrat que es troba en bona forma, tothom està convençut que li serà impossible de suportar les envestides d’un rival que no ha perdut encara mai cap combat dels 27 que porta disputats com a professional. Tot fa pensar, doncs, que l’enfrontament serà un pur tràmit per a Louis.

Schmeling aixeca els braços, mentre Louis jeu a terra (1936)

El combat comença a un ritme suau: els dos adversaris s’estudien amb prudència i llancen cops llargs. De mica en mica, però, Schmelling va prenent posicions en el ring i aconsegueix arribar amb netedat a la cara de Louis, que està sorprès de la disciplicinada defensa de l’alemany. En el quart assalt, Schmeling llança un cop de dreta violentíssim i envia el seu rival a la lona. Louis s’aixeca amb rapidesa, però l’astorament es reflecteix al seu rostre. En els dos assalts següents, l’alemany continua castigant el “Bombarder de Detroit” –com es coneix a Louis– amb potents directes de dreta, alhora que esquiva els jabs (cops d’esquerra) del seu rival. Tot i acabar el sisè round gairebé grogui, Louis es recupera una mica al llarg del setè i vuitè assalt. A partir del novè, però, la superioritat de Schmeling es més que evident. Louis, amb la cara tumefacta, encaixa un cop rere l’altre, sense entendre què està passant. Ja no es tracta de guanyar, sinó simplement de sobreviure. Comença el dotzè assalt i el nord-americà busca la cintura del contrincant. Fins que Schmeling connecta un extraordinari crochet de dreta que tomba definitivament a Louis.

La seva victòria contra pronòstic davant el fins llavors invicte Joe Louis féu saltar Schmeling a la primera pàgina dels diaris de tot el món. La premsa nazi airejà el triomf com una evidència de la inferioritat de la raça negra i, en tornar a Alemanya, el boxejador fou rebut multitudinàriament, com si d’un heroi militar es tractés.

Per la seva banda, després de l’ensopegada amb el germànic, Louis continuà la seva carrera ascendent i guanyà amb facilitat els set combats següents –sis d’ells per KO. Fins que arribà el moment de lluitar pel campionat mundial dels pesos pesants, llavors ens mans del també nord-americà Jim Bradddock. Malgrat que l’aspirant amb més mèrits per a disputar el títol era Schmeling, les hàbils maniobres de Max Jacobs –entrenador de Joe Louis– i els interessos dels organismes boxístics nord-americans –que no volien que el títol se n’anés cap a Europa–, impediren que el germànic pogués esdevenir novament campió del món. Braddock refusà l’oferta dels representants de Schmeling i preferí arriscar el seu títol davant de Louis (a canvi, tot s’ha de dir, d’una substanciosa quantitat: només per lluitar s’embutxacaria 300.000 $). El combat se celebrà el 22 de juny de 1937 a Xicago i, com era d’esperar, Louis no desaprofità l’oportunitat d’esdevenir el nou campió del món: Braddock caigué desplomat en el vuitè assalt, amb els ulls en blanc i la boca plena d’escumalls.

Louis i Schmeling durant la pesada anterior al combat del 1938

Louis ja era el nou rei dels pesos pesants. Tanmateix, encara tenia present la humiliació que li havia infringit Schmeling i volia resquitar-se’n. L’ocasió es presentà dos anys i tres dies després d’aquella fatídica data. Els dos boxejadors arribaren a la cita –22 de juny de 1937– envoltats d’una agra polèmica alimentada des de moltes setmanes abans pels mitjans de comunicació nord-americans i alemanys (cal recordar que la cursa cap a la Segona Guerra Mundial ja havia començat). 

En arribar als EUA, Schmeling havia estat rebut amb crits de “Nazí! Nazi!”. I el dia abans del matx, en un periòdic aparegué un escrit signat –però no escrit– per Louis, on el púgil deia el següent: “Avui lluito per Amèrica, contra l’intrús invasor. No és un Schmeling-Louis; és una vella i gran Amèrica contra la barbàrie alemanya”. A diferència del que havia passat l’altra vegada, ara Joe Louis sortí a per totes i no va permetre que l’alemany tingués temps per afermar-se al quadrilàter. Només sonar la campana que donava inici al combat, el “Bombarder de Detroit” es dirigí cap a Schmeling i començà a descarregar-li cops de puny a tort a dret. Dos minuts i quatre segons després tot s’havia acabat. Schmeling jeia al terra –amb dues vèrtebres cervicals luxades– i Louis aixecava els braços en senyal de victòria. Un gest que el nord-americà repetiria moltes vegades fins al 1951, any en què abandonà la boxa en ser derrotat per Rocky Marciano.

Els dos antics rivals i després amics en una imatge del 1971

Avui dia, Louis és considerat per a molts com el millor boxejador de tots els temps (ostentà el títol de campió mundial dels pesos pesants durant quasi tretze anys). En canvi, a Schmeling només el recorden uns quants. Tanmateix, fou ell qui va guanyar la gran batalla de la vida. 

Max Schmeling en una fotografia
publicitària de Coca-Cola

Després de deixar la boxa, l’alemany invertí els diners guanyats a base de trompades en l’adquisició d’una concessió de la Coca-Cola que li va permetre ser propietari d’una planta embotelladora a Hamburg i amb pocs anys, es convertí en un home ric. Va morir el 2 de febrer del 2005, a punt de complir el cent anys. El 2010 la seva vida fou portada a la pantalla per Uwe Boll. Molt diferent fou el final de Louis, el qual, un cop retirat, tingué una vida existència força penosa que el va dur a la ruïna econòmica –per culpa dels impostos– i també física. En els difícils anys 1960 i 1970, Schmeling ajudà econòmicament Louis, enviant-li generoses sumes de diners i demostrant que no li guardava cap mena de rancúnia. I quan el 1981 Louis va morir, fou Schmeling qui es féu càrrec de les despeses del seu enterrament. 

Hitler i els germans Levin 

Durant molts anys anys la imatge de Max Schmeling estigué associada a l’Alemanya nazi. Adolf Hitler i els capitostos del Tercer Reich –especialment el seu ministre de Propaganda, Joseph Goebbels– intentaren utilitzar el boxador com a instrument de propaganda per a demostrar les seves tesis sobre la suposada hegemonia de la raça aria (sobretot després del primer combat contra Joe Louis).

Anny Ondra i Max Schmeling amb Adolf Hitler

Si bé és cert que Schmeling es deixà fotografiar al costat del führer i de Goebbels en més d’una ocasió,  no ho és menys que resistí amb fermesa les pressions del règim hitlerià per manipular-lo, i que es negà –tot i la insistència del dictador– a afiliar-se al partit nacional-socialista i també a fer manifestacions públiques a favor del nazisme. Empipat per aquesta actitud del boxejador, en esclatar la Segona Guerra Mundial, Hitler l’obligà a allistar-se en un cos de paracaigudistes d’elit que realitzaven missions suïcides, i com a tal participà en la batalla de Creta (1941), en la qual fou ferit.

Schmeling, de paracaigudista, a la Segona Guerra Mundial

Malgrat tot això, la imatge de Schmeling com a col·laborador del nazisme continuà vigent durant molt de temps. Fins que el 1993 es va saber que havia arriscat la seva vida per salvar Henri i David Lewin, fills d’un amic seu jueu, durant la famosa Reichkrystallnacht (la nit dels vidres trencats) del novembre de 1938. Schmelling amagà els dos adolescents a la seva habitació de l’Hotel Excelsior de Berlín i posteriorment els ajudà a fugir del país. Anys després, Henri Lewin, convertit en un pròsper hoteler de Las Vegas, convidaria l’esportista als Estats Units per agrair-li tot el que havia fet per ell i el seu germà.