Noranta anys del passeig Marítim

Enguany es compliran 90 anys de la inauguració oficial del passeig Marítim, un dels signes externs que millor identifica Sitges i que alhora la diferencia d’altres poblacions costaneres.

Com tots els projectes d'envergadura, fer realitat el passeig Marítim no fou cosa de quatre dies. El procés durà quasi una dècada i passà per diverses fases que acabarien culminant la Festa Major de 1926, quan el passeig s'obrí oficialment al públic amb el nom d'avinguda del Turisme. Abans, però, havien passat moltes coses que val la pena ressenyar.

Els primers passos

La idea de fer un passeig marítim que, vorejant el mar, anés des de l'avinguda Sofia fins a Terramar sorgí la tardor de 1918 -en plena epidèmia de grip- i anà absolutament vinculada al projecte d'urbanització del mateix Terramar. Fou en la sessió del 7 d'octubre d'aquell any quan l'alcalde Bonaventura Julià i Masó proposà al ple consistorial d'iniciar els tràmits per a dotar la vila d'un eixample que comprengués els sectors del Vinyet, del Sellarot i de Santa Margarida, i alhora obtenir la concessió d'un passeig marítim -des de la Punta fins a les Coves- sense les traves de la zona marítima. 

Aprovada la proposta, l'Ajuntament confià a l'arquitecte municipal Josep Mª Martino la confecció d'un projecte de passeig que, legalitzant els ja exsitents des de la Punta al monumenta a Gaietà Benaprès -inaugurat dos anys abans-, els prosseguís fins a la llera de la riera de Miralpeix i després fins a les Coves. El 8 de gener de 1919, el consistori aprovà la memòria, els plànols i el pressupost del projectat passeig Marítim. Ara només calia que el ministeri de Foment aprovés el projecte. Per això, el dia 24 de gener l'alcalde Julià marxà cap a Madrid a presentar-lo personalment. 

Coneixedor dels intríngulis burocràtics -no en va havia estat durant vint anys secretari de la corporació-, Julià va moure cel i terra perquè, abans de marxar de Madrid, l'expedient fos remès a la direcció d'Obres Públiques de Barcelona amb la recomanació que es tramités i es retornés a fi de ser aprovat pel Consell de Ministres. El governador civil de Barcelona donà el seu vistiplau l'abril de 1919 i, com estava previst, envià novament l'expedient a Madrid.

L'aprovació del projecte 

A partir d'aquell moment s'obrí un llarg període d'espera que, no per això, fou inactiu. Convençut que el projecte seria finalment aprovat, Julià volgué guanyar temps i durant 1919 manà que comencenssin a fer-se una sèrie de treballs preparatoris. Així, foren esplanats els 1.213 m lineals del tram comprès entre l'avinguda del doctor Gaietà Benaprès i la riera de Miralpeix, es sanejà la llera de la riera i es dessecaren les basses i els terrenys pantanosos de la zona. 

Mentrestant, la urbanització de Terramar començà a prendre forma gràcies a la iniciativa de Francesc Armengol, que aquell mateix 1919 havia creat la societat anònima "Parques y Edificaciones", que seria l'encarregada de construir el Park Hotel Terramar -avui desaparegut-, els jardins adjacents i els primers xalets del sector.

La gran notícia arribà el 27 de novembre de 1920. Aquell dia el Consell de Ministres aprovà l'expedient del projecte de passeig Marítim, declarant-lo d'utilitat pública. El 21 de desembre següent, la Real Orden d'aprovació era publicada la Gaceta de Madrid, bo i afirmant que Sitges obtenia la concessió de la Punta a les Coves, "pasando a su propiedad no sólo los terrenos de la zona marítima, sino cuantos otros se ganen al mar."

Vençuts els tràmits burocràtics, ara calia trobar els diners necessaris per materialitzar el projecte. Aquesta tasca ja no la duria a terme Bonaventura Julià, que el 1921 fou destituït com a alcalde arran d'una denúncia formulada pel seu gran adversari polític, Josep Planes i Robert, cap de l'oposició catalanista a l'Ajuntament. Les eleccions de 1922 portarien a l'alcaldia a Planes i Robert, que disfrutaria del càrrec a penes un any i mig. El cop d'Estat del general Primo de Rivera (setembre de 1923) comportà el cessament de tots els ajuntaments d'Espanya i el nomenament de nous consistoris. A Sitges, es succeïren, en poc temps, dos alcaldes per manament governatiu: Isidor Cartró i -des de 1924- José Cordero, coronel retirat que residia a la vila des de feia quinze anys.

La culminació

Cordero només exercí de manera intermitent com a primera autoritat municipal. Absències i malalties l'obligaren a delegar-lo, primer en Josep Vidal i Vidal, i després en Pau Barrabeitg, que finalment, el Nadal de 1925, el succeí com a alcalde. El mandat de Barrabeitg fou un dels més dinàmics i eficaços que va tenir Sitges en el segle XX, ja que les iniciatives endegades entre 1925 i 1930 suposaren la modernització definitiva de la vila. Entre altres coses, s'edificà una nova casa de Correus, s'acabà el nou escorxador municipal, s'inicià el procés per resoldre l'endèmic problema del subministrament d'aigua, s'urbanitzà el sector del Vinyet i, per fi, es construí el somiat passeig Marítim.

El 31 d'octubre de 1924, essent encara alcalde José Cordero, el consistori aprovava un pressupost extraordinari que preveia destinar 250.000 pessetes per al passeig Marítim. L'estiu de 1925, el projecte entrava en la seva fase final. Barrabeitg convocà els propietaris afectats per la construcció del passeig i les obres començaren el 21 de desembre següent. Durant vuit mesos es treballà intensament, anivellant el terreny, col·locant les voreres, passant l'aplanadora -que era de tracció animal- i enquitranant la calçada.

El 17 d'agost de 1926 es batejava la nova via amb el nom d'avinguda del Turisme, i una setmana després s'inaugurava en presència de les autoritats, les quals foren acompanyades pels balls populars i la banda del regiment d'Almansa.

Tot i la inauguració, el passeig Marítim encara no s'havia acabat. Estaven per fer el mur de contenció, les escales per baixar a la platja i  altres obres accessòries, com ara els bancs de ciment  A principis de 1927 es subhastaren les obres, que durarien poc més d'un any. La culminació del projecte coincidí amb la reforma urbanística de la Ribera -entre la Punta i el monument al Greco. Tot plegat s'inaugurà oficialment el 12 d'abril de 1928, amb l'assistència del capità general de Catalunya i el governador civil de Barcelona. El 1929 la revista El Municipio Español lloava la gestió de Barrabeitg al capdavant de l'Ajuntament tot dient que la urbanització del passeig havia costat 347.661'92 pessetes.

Mentrestant, aquest havia passat a dir-se avinguda d'Alfons XIII. No seria l'última vegada que el passeig canviava de nom. El 1931, foragitada la monarquia, es convertí en l'avinguda de la República; i a partir de 1939, fou dividit en dos trams -agafant com a partió el passeig del Doctor Gaietà Benaprès-, que s'adjudicaren al Generalísimo Franco i a Calvo Sotelo. Malgrat els successius noms oficials, però, els sitgetans sempre l’hem conegut com el passieg Marítim –o passeig a seques–, per diferenciar-lo de la Ribera. 

El corredor de fons i el self-made man

Julià i Barrabeitg van ser, al llarg de tota la seva vida, dos homes amb una gran tenacitat. Tret d'això i de la seva pertinença a la Societat Recreativa El Retiro -de la qual ambdós foren presidents-, no s'assemblaven en res. Llicenciat en Dret, Bonaventura Julià i Masó (Sitges, 1855-1942) era un polític nat que durant més de quaranta anys intervingué, de manera directa o indirecta, en la vida pública sitgetana: primer com a secretari de l'Ajuntament (1883-1904), després com a jutge municipal (1908-1911) i, finalment, com a regidor (1912-1917) i alcalde (1918-1922). Profund coneixedor de les lleis, els reglaments i les ordenances, Julià demostrà ser un corredor de fons immune al desànim. Els seus enemics polítics -entre els quals hi havia el diputat de la Lliga Josep Bertran i Musitu- van fer mans i mànigues perquè fos inhabilitat per a l'exercici de càrrecs públics. Els tribunals, però, sempre acabaven donant la raó a Julià.

En canvi, Pau Barrabeitg i Bertran (Sitges, 1880-1941) va ser un home de negocis que ocasionalment es dedicà a la política. Fill d'un barber originari de Valls que acabà emigrant a Puerto Rico, Barrabeitg fou el que els anglosaxons anomenen un self-made man: un home que, gràcies als seus propis esforços, arribà a convertir-se en soci gerent d'una de les principals companyies d'importació i exportació de Cuba. Això li va permetre reunir una gran fortuna que, en tornar a Sitges (1923), invertí en la compra de terrenys i cases.

A diferència de Julià, que fou sempre un monàrquic aferrissat, Barrabeitg, de jove, va militar en el Blok Nacionalista Cathalònia, grup d'orientació independentista creat a Guantánamo el 1911. Molt després, essent ja alcalde, fou nomenat cap local de la Unión Patriótica, una coincidència que ja s'havia donat durant el mandat de José Cordero. Altrament, és molt possible que Barrabeitg fos maçó. Si més no, aquesta creença és la que va portar -a mitjan anys quaranta- a un grup de falangistes a fer desaparèixer la placa del carrer que li era dedicat i la làpida de fill predilecte que penjava al saló de plens. De placa, aviat se'n féu una altra, però es va trigar més de mig segle a posar una làpida nova a l'Ajuntament.

Barrabeitg i Julià moriren en pocs mesos de diferència, en el moment                 més fosc de la postguerra. Durant la guerra civil de 1936-1939, el primer           havia hagut de marxar precipitadament de Sitges -quan els milicians                 l'anaren a buscar ja no hi era- i s'havia instal·lat a Pamplona. Julià, que             en esclatar la guerra, tenia ja 81 anys, va romandre a Sitges i començà a           escriure un diari en el qual, fins poc abans de morir, anà anotant els fets           rellevants de cada dia.