CENT ANYS DE MARICEL (3) - William Deering, el fundador de la nissaga

Des d’un punt de vista estrictament local, el nom de Charles Deering va indissolublement unit al conjunt arquitectònic de Maricel. Per resumir-ho en poques paraules, per als sitgetans Deering fou un industrial i col·leccionista nord-americà que es va enamorar de la nostra vila i que va edificar al nucli antic un dels edificis monumentals més emblemàtics de la població, les obres del qual va dirigir Miquel Utrillo.

Qui més qui menys, tothom sap també que entre les col·leccions de Maricel, hi havia autèntics tresors artístics –alguns únics a Espanya i a Europa– i que de, tot plegat, avui no en queda gairebé res, ja que el 1921 Deering marxà de Sitges precipitadament i s’endugué amb ell totes les obres d’art que havia anat aplegant a Maricel en el darrer decenni.

Ara bé, qui fou en realitat Charles Deering? Què en sabem, d’ell, més enllà del que ens diuen les cròniques dels diaris locals i una certa tradició oral que ha acabat reduint un personatge complex a l’estereotip del ianqui multimilionari i excèntric? Deering visqué setanta-cinc anys, però la seva relació amb Sitges i els sitgetans només en durà dotze. Per tant, fins a quin punt és lícit pensar que el veritable Charles Deering es corresponia amb la imatge que ell mateix volia mostrar als seus nous conciutadans?

Charles Deering

Altrament, quan arribà per primer cop a Sitges fregava ja la seixantena. Un home d’aquesta edat havia de tenir forçosament un passat al darrere. I Deering, sens dubte, el tenia. Tanmateix, fora del seu nucli més íntim (Utrillo i alguns pocs més), quants sitgetans van arribar a saber la història del senyor de Maricel?

Quants coneixien, per exemple, l’origen de la seva fortuna o bé que la família Deering procedia del comtat anglès de Devon? També és improbable que, de Sitges estant, algú sabés que un avantpassat de Charles Deering per línia materna, John Howland, havia estat un dels 102 puritans anglesos (els anomenats Pilgrim Fathers) que el 1620 havien creuat l’Atlàntic Nord a bord del “Mayflower” per instal·lar-se a la costa de Massachussets, on fundarien la colònia de Plymouth.

A diferència de la resta dels mortals, per a Charles Deering els diners mai no van suposar cap preocupació. Gairebé sempre en va tenir, malgrat que amb el pas dels anys la seva fortuna s’aniria incrementant d’una manera important. Hom pot dir sense cap mena de recança que, quan va morir, Deering era un dels homes més rics dels Estats Units –i, per tant, del món–, només superat per una petita elit de supermilionaris entre els quals hi havia els Vanderbilt, Morgan, Rockefeller i Astor.

Arbre genealògic de Charles Deering (confecció pròpia)

La formació d’un businessman

William Deering, creador de la fortuna familiar

Els ancestres de Charles Deering havien estat, majoritàriament, grangers, mariners, calafats i mestres d’aixa. La tradició familiar hauria pogut continuar unes quantes generacions més si el seu pare, William Deering, no hagués estat un home extraordinàriament emprenedor i un hàbil negociant.

Nascut l’any 1826 a South Paris (Maine), després de graduar-se al Seminari de Readfield, inicià la carrera de Medicina a Freyburg. Contra la seva voluntat, però, hagué d’abandonar els estudis al cap de poc temps. El seu pare, que es dedicava a la confecció de teixits de llana, necessitava que l’ajudés en el negoci familiar. Fou així com el jove William s’introduí, si us plau per força, en el selvàtic món de l’empresa. Tenia només setze anys i, al principi, guanyava 18 dòlars mensuals.

La Market Square, a South Paris, cap al 1905

Durant quasi d’una dècada portà la gerència de l’empresa paterna, la “South Paris Manufacturing Company”, fins que començà a interessar-se per les terres de conreu que hi havia a l’Oest. Des de 1853 viatjà molt pels estats d’Illinois i Iowa i féu diverses estades a Chicago. El 1856, en morir la seva primera dona, Abby Reed Barbour –la mare de Charles Deering– tornà novament a South Paris, la seva ciutat natal. Allà continuà dedicant-se als negocis i es casà en segones núpcies amb Clara Cummings Hamilton, amb la qual tindria dos fills més: James i Abby.

El 1865 es traslladà a Portland, on fundà i dirigí la societat “Deering, Milliken & Co.”,  dedicada a la venda de productes de merceria a l’engròs. Amb menys de cinc anys, Deering i el seu soci, Seth M. Milliken, obriren sengles sucursals a Boston i Nova York i es convertiren en uns dels principals majoristes del sector.

Elijah H. Gammon

Amb el petit capital obtingut amb aquesta activitat, a partir de 1870 decidí cercar nous negocis on invertir i diversificar així els seus interessos comercials. L’oportunitat no trigà a presentar-se. Aquell mateix any, Elijah H. Gammon –un vell conegut seu que havia estat pastor metodista i que després havia esdevingut venedor de màquines agrícoles– el va convèncer perquè invertís en el negoci que posseïa a Plano (Illinois); Gammon havia aconseguit els drets de fabricació de la segadora creada pels germans Marsh, però no tenia prou diners per expandir la seva indústria.

Deering prestà 40.000 dòlars a Gammon, a canvi de rebre un percentatge dels guanys o bé de convertir-se en soci seu. Al cap de dos anys, l’empresa de Gammon havia obtingut uns beneficis de 80.000 dòlars. Deering renuncià al seu percentatge i optà per convertir-se en soci de l’empresa, que primer es digué “Gammon and Deering” i més endavant “Gammon, Deering & Steward”. Un any després, Elijah H. Gammon va caure malalt i demanà a Deering que es traslladés a Illinois per dirigir el negoci.

Malgrat que no sabia gairebé res de màquines agrícoles, Deering acceptà i ben aviat deixà palès que, si més no, era un sagaç home de negocis. La seva visió i la seva tenacitat –que mantingué intactes fins que es va jubilar– foren cabdals perquè en molt poc temps l’empresa experimentés un desenvolupament extraordinari, primer amb la fabricació de segadores i de seguida amb la d’agarbadores.

Una aposta arriscada

El 1879, quan l’empresa s’havia fet ja un nom, Gammon va vendre les seves accions a Deering, el qual va quedar com a únic propietari del negoci. Fou llavors que el perspicaç William decidí que havia arribat el moment de fer el gran salt endavant. Tenia 53 anys i prop d’un milió de dòlars. Si l’aposta sortia malament, perdria tot el seu capital i difícilment tindria l’oportunitat de tornar a començar. Si sortia bé, en canvi, podria arribar a ser el rei de les màquines agrícoles arreu del món.

Per aconseguir els seus objectius, calia trobar un mecanisme que, incorporat a les agarbadores, permetés encordillar automàticament les garbes un cop segat el cereal. La solució li aportà un inventor de Wisconsin, John F. Appleby, que experimentava des de feia anys amb màquines agrícoles. Appleby afegí a l’agarbadora de Deering un compressor elàstic que assegurava la uniformitat de les feixes.

L’any 1880 marcà un punt d’inflexió en la carrera ascendent de William Deering com a industrial i negociant. Primer traslladà la fàbrica a Chicago –que d’ara en endavant passaria a dir-se “William Deering & Co.”– i tot seguit construí  3.000 unitats de la màquina d’Appleby, que foren immediatament venudes. Malgrat l’inqüestionable avenç que suposava lligar les garbes amb cordill en lloc de filferro –com s’havia vingut fent en la darrera dècada–, els grangers no estaven disposats a pagar un sobrepreu pel fil d’agarbar. Aleshores Deering s’ho va jugar tot a una carta.

Edwin H. Fitler

Si el cordill de les agarbadores resultava car per als grangers, s’havia de cercar una solució per abaratir-lo. En aquella època, només hi havia tres fàbriques de cordill a tot el país. Una d’elles es trobava a Filadèlfia, el propietari de la qual era Edwin H. Fitler. Deering es posà en contacte amb ell i li plantejà el seu problema. D’antuvi, Fitler es mostrà reticent amb la proposta de Deering.

"-El que vostè vol –va dir Fitler–, és un tipus de cordill especial que no es pot fabricar sense desenvolupar un nou tipus de maquinària. –I encara afegí–: Sento molt dir-li que no em puc permetre el luxe de fabricar-lo per un únic client.

-D’acord –va contestar Deering, sense immutar-se–. Penso que a la llarga podria ser un bon negoci, tot i que de moment començaria només amb una comanda equivalent a deu vagons."

Quan va escoltar “deu vagons”, Fitler va quedar astorat uns instants. Però de seguida reaccionà i acceptà, sol·lícit, la proposta de l’astut William. Anys a venir, explicaria en més d’una ocasió com tancà en dos minuts un negoci d’un milió de dòlars amb Deering.

En els anys següents, el preu del cordill d’agarbar baixà dràsticament, reduint els costos que tenien els grangers i beneficiant la venda d’agarbadores de la “Deering Harvester Co.”, nom que prengué l’empresa cap a 1885. D’altra banda, Deering no trigà gaire a muntar el seu propi negoci de fabricació de cordill,, invertint desenes de milers de dòlars en la recerca de diversos materials amb els quals poder confeccionar una classe de cordill que tingués un preu raonable i alhora fos prou resistent.

De la guerra de les recol·lectores a la “International Harvester Company”

James Deering

Gràcies a tot això, al llarg de la dècada dels vuitanta, la “Deering Harvester Co.” (DHC) no tan sols esdevingué una de les principals indústries de maquinària agrícola dels Estats Units, sinó que fou pionera en la fabricació de nous aparells, com ara les collidores de blat de moro i els rastells de fenàs. Curiosament, en aquell període, el nombre de fabricants de maquinària agrícola descendí del centenar i escaig fins a la vintena. La DHC no tan sols va sobreviure a la desfeta, sinó que es col·locà per davant de la majoria dels seus rivals.

També fou durant aquella època (concretament el 1883) quan William Deering incorporà a la direcció de l’empresa els seus fills Charles i James i també el seu gendre Richard F. Howe.

En començar la dècada de 1890, la fàbrica de Chicago donava feina a 9.000 treballadors i produïa diàriament 1.200 màquines de diversos tipus, que eren exportades als cinc continents. A més, l’empresa tenia 60 sucursals repartides per tot el país, i una legió de comercials que distribuïen els seus productes a tots els racons dels Estats Units.

La fàbrica dels Deering a Chicago cap al 1900

L’única competidora capaç de fer ombra a la DHC era la “McCormick Harvesting Machine Co.”, fundada per Cyrus Hall McCormick, que el 1831 havia inventat la primera segadora. Veient l’èxit que havia tingut l’agarbadora de William Deering, l’empresa de McCormick no dubtà a fabricar-ne una de semblant, i el mateix varen fer la resta de les principals indústries del sector. 

Tant William Deering com Cyrus Hall McCormick eren dos homes eminentment pràctics que, quan volien alguna cosa, hi esmerçaven temps i diners. També creien a ulls clucs amb aquella màxima que diu que la unió fa la força. Per tant, sabien que estaven condemnats a entendre’s més tard o més d’hora. La primera conversa entre els dos reis de les segadores es produí ja en els anys vuitanta. La mort de McCormick, el 1884, va interrompre momentàniament el procés, que fou reprès en diverses ocasions al llarg de la dècada de 1890, sense que s’arribés però a cap acord.

Cyrus H. McCormick

Ho va impedir, en bona part, l’anomenada “guerra de les recol·lectores” (Harvester Wars), que trasbalsà la indústria de la maquinària agrícola nord-americana durant els darrers anys del segle XIX. Després de d’un intent no reeixit de constituir l’”American Harvester Co.” (1890-91), que havia d’agrupar en una única organització totes les companyies, s’encetà una renyida lluita que portà a moltes empreses a fer fallida o a ser absorbides per les seves rivals. Només les millor dirigides continuaren essent solvents i pogueren esquivar el fantasma de bancarrota. Els Deering i els McCormick sortiren reforçats d’aquesta lluita i coparen gran part del mercat agrícola nord-americà.

El 1901, William Deering es retirà dels negocis, que quedaren en mans dels seus dos fills i del seu gendre. Abans, però, maldà per deixar ben lligada la fusió de la seva empresa amb la dels McCormick. Per aconseguir-ho, llogà els serveis de J. P. Morgan i George Perkins, dos dels homes que més sabien de finances als Estats Units.

L’any següent, per fi, va néixer la “International Harvester Company” (IHC), que a més de la DHC i de la “McCormick Harvesting Machine Co.”, integrà també tres companyies més petites: la “Plano Manufacturing Co.” (sorgida a Illinois el 1881 i dirigida per W. E. Jones), la “Warder, Bushnell & Glessner Co.” (creada per Benjamin Warder a Ohio el 1850 i que produïa la marca Champion) i la “Milwaukee Harvester Co.” (nascuda el 1884 de la fusió de diverses companyies).

Des del mateix moment de la seva creació, la IHC es convertí en l’empresa de maquinària agrícola més gran del món, controlant més del 80 % del comerç domèstic dels Estats Units. L’hegemonia de la IHC es perllongaria durant més de tres quarts de segle, fins que el 1985 va vendre la seva divisió agrícola a la Case Corporation.

Oficines de la International Harvester Company

Durant els primers anys de la IHC, els germanastres Deering ocuparen un lloc preeminent dins l’organigrama directiu d’aquest gegant empresarial. Charles fou president del Consell d’Administració entre 1904 i 1916, any en què es retirà. Per la seva banda, James en fou el vicepresident de 1902 a 1919, i posteriorment esdevingué el director de la companyia fins a la seva mort, ocorreguda el 1925.

William Deering, el fundador de la nissaga, va passar bona part dels seus darrers anys a la seva residència hivernal de Florida, on va morir pocs dies abans del Nadal de 1913. Un cop retirat dels negocis, es dedicà a la filantropia i esdevingué un important benefactor de diverses institucions de Chicago, entre elles la Northwestern University, el Wesley Hospital i el Garrett Biblical Institute, totes les quals van rebre considerables donatius econòmics.

Estiu del 1913: William Deering (a la dreta), amb el seu fill Charles, la seva néta Barbara i el seu besnét Richard Ely Danielson

Bibliografia

Herbert N. CASSON. The Romance of the Reaper, New York: Doubelday, Page & Company, 1908.

William Deering. Born in Maine, 1826. Died in Florida, 1913, Chicago: Privately Printed, 1914.

Charles H. WENDEL. 150 Years of International Harvester, Iola (Wisconsin): Krause Publications, 2004.