Puigdemont o dues cites enverinades

En qualsevol discurs solemne (des d'una presa de possessió a la presidència de la Generalitat fins a un pregó de Festa Major), les cites d'altri són un recurs legítim que l'orador ha de saber utilitzar amb mesura i precaució, Les cites no tan sols serveixen per a pautar el discurs i per a introduir-hi alguna reflexió o alguna broma. També denoten el tarannà del qui les ha triat.   

Com ja va demostrar en l'acte d'investidura, Carles Puigdemont té un sarró ple de cites i, a més, sap col·locar-les on millor convé. Ahir ho va tornar a demostrar. Primer va esmentar uns versos del poeta, dramaturg i novel·lista turc Nâzim Hikmet (Salònica, Grècia, 1901 - Moscou, URSS, 1963) que li van servir per simbolitzar el moment que viu Catalunya, però també per retre un homenatge de comiat al seu predecessor en el càrrec, Artur Mas, molt aficionat a utilitzar metàfores marineres. Els versos de Hikmet que Puigdemont va dedicar a Mas diuen que

"El més bonic del mar / és allò que no hem navegat"

Crec que la cita no va agradar gens a Mas. Si més no, quan la càmara l'enfocà, aquell somriure irònic que brillava instants abans se li havia gelat al rostre. Què li estava insinuant el grumet d'Amer al vell patró a punt d'abandonar el vaixell de la Generalitat? Per exemple: "A partir d'ara et miraràs el procés des de l'escullera i podràs somiar què hauria passat si tu haguessis continuat comandant el vaixell?". Tampoc no crec que Nâzim Hikmet -en cas que abans d'ahir sabés alguna cosa d'ell- sigui un personatge gaire proper, des del punt de vista "sentimental", a Artur Mas. Només cal llegir la seva biografia a wikipedia (millor la versió francesa, més extensa que la catalana, que és un resum d'aquella) per comprendre-ho de seguida. Les paraules inscrites al famós timó de Mas ("Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra") tenen poques similituds amb un marxista turc que va passar més d'una dècada a la presó, que va patir l'exili i que va acabar els seus dies com a ciutadà polonès.

Com a col·lofó, Puigdemont féu seva una cita de l'escriptor i periodista català Agustí Calvet, Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964):

"Sóc fal·lible, però insubornable"

Tot el contrari que Mas, que sempre s'ha cregut infal·lible i, tanmateix, quan ha calgut, s'ha deixat subornar per les propostes que més li convenien -i així poder continuar navegant-, ja vinguessin del PSOE i del PP (fa temps, encara que no ho recordem) o o bé de les CUP (més recentment).

.’

Artur Mas. D'alfil dolent a alfil bo

"-¿Presoner, com us dieu?
-Com que demà al matí, a trenc d'alba perdré el nom per sempre, no té gaire sentit que us l'oculti. Em dic Park Adderson.
-¿El vostre rang?
-És més aviat humil. Els oficials són massa valuosos per posar-los en perill amb missions d'espia. Sóc sergent.
-¿De quin regiment?
-M'haureu de disculpar. Amb tot el que sé, la meva resposta podria donar-vos una idea del nombre d'efectius que tenim al vostre front, i aquesta és, precisament, la informació que he vingut a buscar, no pas a donar-vos, quan m'he infiltrat a les vostres línies"

Aquest breu diàleg amb què Ambrose Bierce enceta una de les seves Històries de soldats (de la Guerra de Secessió nord-americana) podria il·lustrar el gir que ha pres el procés en les darreres 15 hores. Altrament, desmenteix ras i curt aquella opinió pusil·lànime que afirma que a les guerres no hi ha ni vencedors ni vençuts, o aquella altra, simplement miop, que diu que a les batalles tothom hi perd. 

Qui ha perdut i qui ha guanyat amb el nou escenari que, a partir d'avui, es dibuixa a la política catalana? Per a mi, només hi ha un únic guanyador: Artur Mas. Un vegada més, i ja en porta bastantes, el president de la Generalitat ha sobreviscut a tots els embats, totes les travetes, totes les traïcions i tots els paranys que en els darrers tres mesos ha hagut de suportar d'amics, coneguts i descreguts (dic suportar i no dic patir, perquè Mas és un polític fred, i aquests no pateixen mai).

Són molts els que pensen -en part perquè ell mateix ho va dir ahir- que Mas ha fet un "pas al costat". No ho crec en absolut. Mas ha estat durant els darrers anys (fins i tot quan manavem els tripartits) la Dama del tauler d'escacs de la política catalana. El que passa és que en les dues últimes setmanes i, sobretot, en els darrers dies, el president semblava el presoner Park Adderson, a punt de perdre el nom a trenc d'alba. Havia esdevingut el que els jugadors d'escacs en diuen alfil dolent o alfil equivocat, que és aquell que està constret (és a dir, reduït, obligat, a obrar contra la seva voluntat) per peons del seu propi bàndol.  

De sobte, ahir, Mas es convertí, contra tot pronòstic, en alfil bo, això és, un alfil que té gran mobilitat i, per tant, és una peça molt activa. A partir d'ara esdevé expresident, però no abandona la política. Designa successor a Carles Puigdemont i se'n va a reorganitzar el partit, a netejar-lo d'aquells peons que l'han constret darrerament... I a preparar el seu retorn com a Dama, perquè els oficials són massa valuosos per posar-los en perill amb missions... que poden fer d'altres. Mentrestant, des de la rereguarda, Mas valorarà el nombre d'efectius amb els quals pot comptar i també els que tenen els enemics.

Si Mas ha estat l'únic guanyador, això vol dir que tots els altres -tots- han perdut: les CUP, ERC, Colau i Podemos, el PP de Rajoy i C's...  I han perdut malgrat els brindis entusiastes fets des del País Basc i malgrat els que celebren l'acord d'última hora que tant havien demanat. A partir d'ara poden passar moltes coses amb els perdedors de la batalla. Hi haurà escissions dins les CUP? Es cremarà Junqueras exercint el poder? (Un poder que finalment posseïrà, malgrat que li faci por gestionar-lo). S'oblidarà Colau del somni d'assaltar la Generalitat en les properes eleccions catalanes? Es formarà una àmplia majoria anti-independentista a Madrid? 

La partida d'escacs continua. I els moviments d'un alfil poden ser letals si el contrari es despista.