BANYS DE MAR I MORAL PÚBLICA (Postals amb dedicatòria - II)

La platja sitgetana a finals dels anys 1910 o potser inicis de la dècada del 1920. Un grup de joves d’ambdós sexes estan pelant la pava, separats per una tanca de fusta que s'endinsa uns metres en el mar. 

Els nois vesteixen banyadors que cobreixen bona part del cos, amb tirants i més o menys llargs de cama. Algunes de les noies van abillades amb vestits blancs, barrets i boniques ombrel·les. D'altres amb banyadors d'una sola peça que tenen mànigues i arriben fins als genolls.

L'escena no sobtaria si no fos per l'existència d'aquesta tanca de fusta que sembla frenar els desitjos més íntims dels joves i que avui se'ns apareix com una frontera inconcebible. La normativa d'aleshores era, però, ben clara sobre la relació que homes i dones havien de respectar quan anaven a prendre els banys de mar.

Els banys de mar esdevingueren populars arreu del litoral català a partir de la primera década del segle XX, gràcies a la recomanació que en feien el metges higienistes com a remei per a certes malaties. De mica en mica, el que fins llavors havia estat un oci privatiu de les classes benestants (que acudien a la platja no a prendre el sol, sinó els banys de mar) s’estengué també a la resta de la ciutadania.

A Sitges hi ha constància que ja la primavera de 1880 un veí de Barcelona anomenat Juan Antonio Yebra va demanar permís al consistori per instal·lar un “Establecimiento de baños” en el que avui és la platja de la Fragata. Un cop estudiat el projecte, l’ajuntament va creure que era millor instal·lar l’establiment entre els carrers Bonaire i Primer de Maig, perquè així no es dificultaria les operacions de càrrega i descàrrega que el pescadors feien diàriament al petit embarcador de la Punta. Ignoro si finalment s’arribaren a instal·lar el banys o no.

Set anys més tard, però, un altre barceloní sí que aconseguí el permís per muntar davant del carrer Sant Pere dues construccions de fusta –una per als homes i l’altre per a les dones–, on el interessats podien llogar una petita cambra per canviar-se. L’establiment obrí el diumenge 3 de juliol de 1887 i el preu de les cambres oscil·lava entre 25 i 37 cèntims.

La progressiva acceptació dels banys de mar obligà les autoritats municipals a dictar un “Reglamento para la toma de baños” que era publicat cada any en arribar les calors estivals. Entre d’altres coses, en aquest reglament es declarava obligatori l’ús del banyador per a tothom. També s’establien tres sectors de bany ben diferenciats. Entre finals del segle XIX i inicis del XX, el tram de platja comprès entre el Baluard i el carrer Bonaire estava reservat a les dones soles. Les famílies havien de banyar-se a la platja de Sant Sebastià o bé entre els carrers Bonaire i Primer de Maig. I els homes sols ho havien de fer des d’aquest últim indret fins a l’actual avinguda Sofia.

Per tal de vetllar per la moral pública, a la platja es col·locaven unes tanques de fusta que separaven els diferents sectors i que s’endinsaven una desena de metres en el mar. Amb tot, era força usual que molts banyistes masculins, tot nedant distretament, apareguessin de sobte al sector on hi havia les dones soles. Alguns d’ells incomplien la normativa doblement, perquè no tenien cap recança a presentar-se al lloc prohibit totalment nus. 

Potser algun dels joves de la fotografia va pensar més d'una vegada en fer-ho, però finalment no es va atrevir.