Els carnavals dels nostres avis i besavis

Per les cròniques que ens han deixat Emerencià Roig Raventós i Josep Soler Cartró, hom pot saber com vivien el Carnaval els habitants de Sitges entre les acaballes del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX. Aleshores les festes de Carnestoltes començaven per Nadal, continuaven la diada de Reis i s'allargaven fins a la vigília del Dimecres de Cendra. El Dijous Gras hi havia el costum de sortir al camp a menjar xató i truites de botifarra. També eren típiques les coques de llardons i els guixots que elaboraven les confiteries de la vila perquè els fadrins els llancessin a les noies.

En aquella època, la participació en el Carnaval tenia un caràcter marcadament gremial. Entre els boters existia la tradició, el Dijous Gras, de construir una bóta de grans dimensions que després era cremada al Cap de la Vila. Els mariners, per la seva banda, organitzaven a la platja el joc del “Jo te l'encendré”, que consistia a empaitar-se mútuament amb una espelma encesa per poder cremar la mena de llufa que duien penjada al darrera. Aquelles celebracions carnavalesques populars i de carrer anaren desapareixent progressivament per mor de les transformacions socials i econòmiques que sofrí la vila.

Carnaval del 1912, amb una colla de noies del Casino Prado disfressades de flors

La implantació del Carnaval burgès

Cap a la meitat del segle XIX començà a imposar-se un nou model de Carnaval que, de mica en mica, substituiria al que fins aleshores havia estat hegemònic. Els principals impulsors d'aquest nou model foren els americanos que, influenciats per l'estil de vida que duia la burgesia barcelonina, inauguraren el costum de celebrar els carnavals en locals tancats, d'antuvi a l'interior dels grans salons particulars i posteriorment a les sales de festa dels casinos. 

La construcció del teatre de l'Hospital al carrer de Sant Gaudenci (1842), on per primera vegada els sitgetans pogueren ballar aixoplugats, marcà el punt d'inflexió d'aquest canvi de tendència que es consolidaria en dècades posteriors. L'esplendor del Teatre Vell –com també seria conegut després– durà fins a la creació del Casino Primero de Sitges i del Casino Suburense, fundats ambdós l'any 1861. El primer, situat al cafè de can Laureano, aplegava els partidaris de La Palla, mentre que el segon tenia la seu al cafè d'en Peret Espardenyer i comptava amb el suport de la colla d'El Gra.

Brec de la Societat Recreativa El Retiro que participà en el Carnaval del 1914

La constitució de la Societat Recreativa El Retiro (1870) i del Casino Prado Suburense (1877) acabà de consolidar el Carnaval burgès implantat pels americanos. Els casinos antecessors –el Primero de Sitges i el Suburense– subsistiren durant un cert temps, però al capdavall acabaren tancant portes i els seus socis s'integraren a les noves entitats, que a partir d'aleshores i fins ben avançat el segle XX polaritzarien les festes carnavalesques quasi exclusivament. Llavors la temporada de Carnestoltes continuava inaugurant-se per Nadal. Després venien les diades de Reis, la Candelera (2 de febrer), Dijous Gras i les jornades centrals de Carnaval, sense oblidar tampoc la resta de caps de setmana de tot aquell període que, segons els anys s'allargava, més o menys.

Les disfresses que triaven els sitgetans per sortir a les comparses i anar als balls eren d'allò més variades, sobretot els de les dones. Aquestes es vestien de mores, japoneses, esclaves, zíngares, messalines, camperoles italianes, dames imperials i un llarg etcètera. En canvi, entre els homes la disfressa més habitual solia ser la de pagès o mariner, malgrat que també hi havia qui anava abillat a l'estil Lluís XVI. Als balls hi assistien més disfresses femenines que no pas masculines. 

Grup de valquíries infantils, acompanyades de Sigfrid, l'any 1913

A les desfilades de carrer s'interpretaven quasi sempre pasdobles, mentre que en els salons de les societats es tocaven masurques, rigodons, americanes, valsos, danzones cubans, polques i galops –moltes d'aquestes danses continuarien vigents al llarg de les primeres dècades del segle XX. Tant al Prado com al Retiro, els socis disposaven d'uns petits carnets de ball on hi havia la relació detallada de les peces musicals que s'executarien i, al costat, un espai en blanc perquè els nois i les noies poguessin anotar la parella amb la qual es comprometien a ballar cadascuna de les danses.

El Carnaval com a reflex i prolongació de les lluites polítiques locals

En iniciar-se el segle XX, el model de Carnaval vigent era el que s'havia implantat trenta anys abans, arran de la fundació del Retiro i el Prado. Malgrat això, es respirava una certa inèrcia i també una manca d'idees noves. Alguns observadors parlaven de crisi i decadència en referir-se a les festes carnavalesques. Feia falta un revulsiu que foragités l'atonia i recuperés, ni que fos en part, aquell caire popular i un xic arrauxat que el Carnaval havia tingut cent anys enrere. Però com que era impossible tornar al passat, es cercà la solució en el present, un present marcat per la lluita política que sostenien els dos casinets sitgetans per aconseguir el poder municipal.

Carro inspirat en l'obra de Rusiñol L'alegria que passa, amb tres nens que representaven
els personatges de Zaira, Clown i Cop de Puny (1913)
 

Mai com en el període 1900-1936, Prado i Retiro lluitarien tan aferrissadament per controlar l'Ajuntament. La rivalitat que existia entre els directius i socis d'una i altra entitat s'assemblava a una guerra de trinxeres en la qual tot valia: insults, amenaces, calúmnies, etc. Fou així com el Carnaval es convertí en el reflex i la prolongació de les lluites polítiques locals. Les candidatures es transformaven en comparses i l'escrutini de vots era substituït pel recompte de parelles. El casinet que treia més comparsers al carrer el dimarts de Carnaval esdevenia el guanyador i demostrava ser el que tenia més adeptes davant uns possibles comicis.

Els primers anys del segle XX el Carnaval estigué fortament influenciat per la sàtira política. De 1902 a 1908 el partidaris del Prado organitzaren un seguit de cavalcades on paròdia i fantasia es barrejaven a parts iguals. Hi hagué ocasions en què la burla fou particularment àcida, com la vegada que sortí un ase viu amb un cartell al cap que deia “Sitges” i que anava precedit d'un rètol on es podia llegir: “El poble que es deixa enganyar, en burro es convertirà”. Els retiristes, en lloc de respondre a les provocacions del casinet de Dalt, optaren per afavorir La Palma, societat sorgida arran d'una escissió del Prado i que estigué activa entre 1905 i 1908. La seva existència fou efímera, però intensa; tant que encara avui el carrer de Santiago Rusiñol, on s'ubicava l'entitat, és conegut popularment com el carrer de la Palma.

Carruatge amb una mesquita musulmana i un quartet de persones
abillades a l'estil oriental (c.1915-1916)

Al marge d'aquesta politització, el Carnaval del primer terç del segle XX va viure altres innovacions. La segona dècada de segle s'institucionalitzà el costum d'organitzar balls infantils de disfresses, que anteriorment ja havien tingut lloc de manera esporàdica. S'escollí el dilluns de Carnaval a la tarda per celebrar-los i el seu èxit els assegurà la continuïtat. També fou en aquells anys quan aparegueren els cronistes de societat. Fins llavors, la premsa local no havia estat gaire pròdiga pel que fa a ressenyes carnavalesques. Els setmanaris es limitaven a detallar les activitats dels tres últims dies. Entre 1914 i 1936, el Carnaval ocuparia més pàgines als diaris sitgetans. Tots els cronistes signaven els seus articles amb pseudònim –“Comparser”, “Arlequín”, “Catrota”, “Polichinela”, etc.–, darrere els quals s'amagava un grup de persones que anaven variant amb el temps.

Els anys de la Primera Guerra Mundial van ser uns anys de molta efervescència carnavalesca. Aquesta coincidència no fou en absolut casual. El conflicte europeu donà una empenta sense precedents a la indústria del calçat i això repercutí en el conjunt de l'economia sitgetana. La prosperitat  derivada de la Gran Guerra tingué efectes directes i immediats en el Carnaval, que visqué una de les seves èpoques daurades. Al mateix temps, s'accentuà la bel·licositat que existia entre els dos casinets. Fou en aquells anys quan alguns retiristes mataren un gall -símbol del Prado- en el transcurs d'un ball de dimarts de Carnaval.

Caravana gitana que sortí al Carnaval pradista del 1915.  A l'esquerra, el nen dalt
del burret és Josep Mirabent Magrans

Al llarg de les dècades de 1920 i 1930, els carnavals continuaren girant exclusivament al voltant del Prado i el Retiro. Les dues entitats organitzaven actes iguals o semblants de forma paral·lela. El cicle carnavalesc ja no s'iniciava per Nadal, sinó per la Candelera, quan als casinets es feia el primer ball de la temporada, reservat només als socis. Els diumenges següents al 2 de febrer, se celebraven festes de disfresses que servien de preparació. El diumenge anterior a Dijous Gras tenia lloc l'arribada d'en Carnestoltes, la presència del qual fou intermitent en aquells anys. El Dijous Gras tornava a haver ball a les societats. Era el dia en què s'estrenava la decoració carnavalesca i es presentaven les disfresses.

El diumenge, dilluns i dimarts s'esdevenien les diades centrals del Carnaval, presidides per la celebració de nombrosos balls, entre ells el de les dues hores, que es feia el dimarts de sis a vuit del vespre i que servia d'escalfament per a la posterior comparsa. Cada casinet organitzava la comparsa per separat i seguia un itinerari diferent, però era obligat el pas pel Cap de la Vila. Cada entitat utilitzava les estratagemes més diverses per treure al carrer el màxim nombre de parelles disfressades i esdevenir, així, la triomfadora de la nit. L'endemà, Dimecres de Cendra, molts sitgetans tenien el costum de sortir al camp a fer el típic berenar de l'”enterro” de la sardina.