Artur Mas. D'alfil dolent a alfil bo

"-¿Presoner, com us dieu?
-Com que demà al matí, a trenc d'alba perdré el nom per sempre, no té gaire sentit que us l'oculti. Em dic Park Adderson.
-¿El vostre rang?
-És més aviat humil. Els oficials són massa valuosos per posar-los en perill amb missions d'espia. Sóc sergent.
-¿De quin regiment?
-M'haureu de disculpar. Amb tot el que sé, la meva resposta podria donar-vos una idea del nombre d'efectius que tenim al vostre front, i aquesta és, precisament, la informació que he vingut a buscar, no pas a donar-vos, quan m'he infiltrat a les vostres línies"

Aquest breu diàleg amb què Ambrose Bierce enceta una de les seves Històries de soldats (de la Guerra de Secessió nord-americana) podria il·lustrar el gir que ha pres el procés en les darreres 15 hores. Altrament, desmenteix ras i curt aquella opinió pusil·lànime que afirma que a les guerres no hi ha ni vencedors ni vençuts, o aquella altra, simplement miop, que diu que a les batalles tothom hi perd. 

Qui ha perdut i qui ha guanyat amb el nou escenari que, a partir d'avui, es dibuixa a la política catalana? Per a mi, només hi ha un únic guanyador: Artur Mas. Un vegada més, i ja en porta bastantes, el president de la Generalitat ha sobreviscut a tots els embats, totes les travetes, totes les traïcions i tots els paranys que en els darrers tres mesos ha hagut de suportar d'amics, coneguts i descreguts (dic suportar i no dic patir, perquè Mas és un polític fred, i aquests no pateixen mai).

Són molts els que pensen -en part perquè ell mateix ho va dir ahir- que Mas ha fet un "pas al costat". No ho crec en absolut. Mas ha estat durant els darrers anys (fins i tot quan manavem els tripartits) la Dama del tauler d'escacs de la política catalana. El que passa és que en les dues últimes setmanes i, sobretot, en els darrers dies, el president semblava el presoner Park Adderson, a punt de perdre el nom a trenc d'alba. Havia esdevingut el que els jugadors d'escacs en diuen alfil dolent o alfil equivocat, que és aquell que està constret (és a dir, reduït, obligat, a obrar contra la seva voluntat) per peons del seu propi bàndol.  

De sobte, ahir, Mas es convertí, contra tot pronòstic, en alfil bo, això és, un alfil que té gran mobilitat i, per tant, és una peça molt activa. A partir d'ara esdevé expresident, però no abandona la política. Designa successor a Carles Puigdemont i se'n va a reorganitzar el partit, a netejar-lo d'aquells peons que l'han constret darrerament... I a preparar el seu retorn com a Dama, perquè els oficials són massa valuosos per posar-los en perill amb missions... que poden fer d'altres. Mentrestant, des de la rereguarda, Mas valorarà el nombre d'efectius amb els quals pot comptar i també els que tenen els enemics.

Si Mas ha estat l'únic guanyador, això vol dir que tots els altres -tots- han perdut: les CUP, ERC, Colau i Podemos, el PP de Rajoy i C's...  I han perdut malgrat els brindis entusiastes fets des del País Basc i malgrat els que celebren l'acord d'última hora que tant havien demanat. A partir d'ara poden passar moltes coses amb els perdedors de la batalla. Hi haurà escissions dins les CUP? Es cremarà Junqueras exercint el poder? (Un poder que finalment posseïrà, malgrat que li faci por gestionar-lo). S'oblidarà Colau del somni d'assaltar la Generalitat en les properes eleccions catalanes? Es formarà una àmplia majoria anti-independentista a Madrid? 

La partida d'escacs continua. I els moviments d'un alfil poden ser letals si el contrari es despista.