divendres, 3 d’agost del 2018

Monemvassia, el Gibraltar grec



Vista aèria de Monemvassia (Foto: Amusing Planet)

Diu la llegenda, a bastament reproduïda, que la malvasia fou portada a Sitges per un dels almogàvers que al començament del segle XIV anaren a guerrejar a la Mediterrània oriental sota les ordres de Roger de Flor. El 1953 Joan Amades va recollir la llegenda en un opuscle que duia per títol El vi grec de Sitges i que estava bellament il·lustrat amb dibuixos d’Emili Ferrer Espelt L’opuscle original és gairebé introbable, però sortosament fa una quinzena d'anys se’n publicà una edició facsimil (Llegendes de Sitges, Tarragona: Edics. El Mèdol, 2004) en un petit volum en el qual es reprodueixen també dues altres llegendes sitgetanes recollides per Amades: Les Coves de Sitges i Llegendes de la Mare de Déu del Vinyet.

Un dels dibuixos d'Emili Ferrer que serviren per a il·lustrar "El vi grec de Sitges"

Segons Amades, el vi malvasia “era patrimoni d’una comunitat religiosa de l’illa hel·lènica de Monemvassia, pels pobles llatins Malvasia, i per tant allí aprengué a fer-ne un guerrer sitgetà que hi anà a parar quan les nostres guerres amb l’Orient durant l’alta edat mitjana (...)”. Obligat a sojornar en el convent de Monemvassia, ”el soldat pogué observar com, amb tot compte i mirament, els frares cercaven els raïms que es trobaven en un grau precís de maduresa, els quals separaven de la resta. Conduïts al cup, un germà molt vell de testa venerable, mestre en l’art del vi, triava amb gran zel els gotims gra per gra i en retirava aquells que eren pansions. I amb aquells grans pansits i arrugats que eren més sucre que suc, premsats i encupats, feien el vi deliciós que aneu a saber com en devien dir i que nosaltres hem batejat amb el nom de Malvasia, pres de la illeta mediterrània on el va conèixer i aprengué a fer-lo l’esforçat almogàver...”

Per als sitgetans –tant els d’ara com els de fa cent anys–, Monemvassia ha estat sempre una paraula de ressonàncies mitològiques (des del 2004 Sitges hi està agermanada), a la qual hem recorregut sovint quan no hem tingut prou arguments històrics per explicar els orígens remots de la nostra malvasia. I, tanmateix, bona part dels estudiosos del tema afirmen que els ceps de malvasia que s’estengueren durant l’edat mitjana arreu de la Mediterrània –a Catalunya, a Itàlia, a Mallorca, a Sardenya, etc.– i, fins i tot, més enllà –a les Illes Canàries– procedien de Monemvassia (també hi ha, però, els que opinen que cal remuntar el conreu de la malvasia a casa nostra a l’època del primers colonitzadors grecs).


La Quarta Croada i el setge de Villehardouin

Sigui com sigui, i mitologies al marge, la veritat és que Monemvassia existeix. Com també és veritat que, a part del nom, poca cosa més sabem d’aquesta petita població –avui dia turística– que es troba a uns tres-cents quilòmetres al sud d’Atenes i que encara conserva molts vestigis dels diferents imperis comercials que la dominaren al llarg dels segles: francesos, bizantins, venecians, turcs...


La península de Morea i el penyal de Monemvassia segons el cartògraf venecià Vincenzo Maria Coronelli (1689)
(FONT: gallica.bnf.fr)

Situat a la costa llevantina de la península de Morea –l’antic Peloponès–, i conegut com el Gibraltar grec, Monemvassia és un immens penyal d’un quilòmetre i mig de llargada i de tres-cents metres d’alçada que s’endinsa en el mar i al qual només es pot accedir a través d’una faixa estreta de terra, una mena d’escullera que dóna raó de ser al seu nom en grec. Monemvassia procedeix de la locució móni émvassis, que literalment significa “única entrada”.


L'escullera que permet l'accès al penyal (Foto extreta del web kissamitakis-guesthouse.com)

Coneguda des de l’època antiga amb el nom de Minoa, Monemvassia fou d’antuvi un petit llogaret a la rada del qual feien escala els vaixells que anaven i venien de Creta. Amb el nom d'Epidauros Limera, entre els segles VI i VIII estigué en mans dels eslaus, que colonitzaren la major part del territori grec. Quan a partir del segle IX l’imperi bizantí recuperà el poder sobre Grècia, la ciutat esdevingué –ja sota el nom de Monemvassia– una plaça forta i un port cada vegada més pròsper que, amb el temps, arribaria a ser el principal centre comercial de la Morea bizantina –gràcies, en bona part, a un seguit d’exempcions fiscals.

Arran de la Quarta Croada i el saqueig de Constantinoble (1204), que suposà l’esquarterament de l’Imperi bizantí, Monemvassia passà a integrar-se en el nou principat d’Acaia, creat pels cavallers francesos Guillaume de Champlitte i Geoffroy de Villehardouin. 


Segell dedicata a Geoffroy de Villehardouin
Fou el fill d’aquest últim qui el 1249 conquerí la ciutat, després de tres anys de setge rigorós. D’antuvi, els habitants de Monemvassia, ben abastits i protegits, van creure que els francesos no trigarien a desistir del seu bloqueig; per això els feien befa des de dalt de les muralles. Però Guillaume de Villehardouin demostrà ser un home perseverant i alhora enginyós. Amb l’ajuda dels venecians –que llavors dominaven les Illes Jòniques, les Illes de l’Egeu, Creta i l’Hel·lespont–, féu construir a les seves tropes una mena de fones gegantines que utilitzà per llançar damunt de Monemvassia grans blocs de pedra de més de dos-cents quilos. Finalment, al cap de tres anys, reduïts a la misèria i forçats a nodrir-se de gats i rates, els habitants de la ciutat es rendiren.


Escut dels Villehardouin com a prínceps d'Acaia
El 1259, Guillaume de Villehardouin caigué presoner de les tropes bizantines de Miquel VIII Paleòleg i, com a preu de la seva llibertat, es veié obligat a lliurar la ciutat, juntament amb la fortalesa de Mistràs. Dos anys més tard, aquelles mateixes tropes reconquerien Constantinoble i Miquel VIII Paleòleg esdevingué el nou emperador de Bizanci. Monemvassia es convertí en la seu del governador bizantí del Peloponès, fins que tres dècades més tard va perdre aquesta distinció en favor de Mistràs (1289). Començà, així, una rivalitat creixent entre les dues ciutats.


Roger de Llúria i Roger de Flor

Al tombant del segle XIII al XIV van entrar en l’escenari de l’Orient llatí la Corona catalano-aragonesa i els almogàvers. El 1292, Roger de Llúria –almirall dels regnes de Catalunya i Sicília– realitzà una de les seves habituals ràtzies a la Mediterrània oriental. Segons diu Ramon Muntaner a la seva Crònica, les hosts de Roger recorregueren les illes de Lesbos, Lemnos, Tinos, Andros, Mikonos i Quios. En el viatge de tornada cap a Sicília, saquejaren la ciutat de Monemvassia i l’illa de Corfú.

Dues dècades més tard, els catalans tornaren a Monemvassia, en companyia de Roger de Flor. Com és sabut, davant l’amenaça creixent dels turcs, l’emperador bizantí Andrònic II –fill de Miquel VIII Paleòleg– contractà els serveis de la Companyia Catalana. Roger de Flor i els seus almogàvers sortiren de Messina l’estiu de 1303 en direcció a Constantinoble. Abans d’arribar-hi, feren una escala a Monemvassia. L’aturada no fou gratuïta. Uns mesos abans, quan els emissaris de Roger de Flor havien negociat amb Andrònic II les condicions de l’ajuda a l’imperi bizantí, s’havia establert –entre d’altres coses– que es pagaria per endavant una part de la soldada. 

Així s'imaginà José Moreno Carbonero l'Entrada de Roger de Flor a Constantinoble (1888) (Palacio del Senado, Madrid)

L’indret escollit per fer el pagament havia estat Monemvassia, situada a mig camí entre Messina i Constantinoble i el port de la qual era un pas marítim obligat, atès que unia l’imperi amb les seves antigues possessions continentals. Així, doncs, l’esquadra catalana arribà a Monemvassia, on, a més de cobrar la soldada, “los fo donat gran refrescament de totes coses”. Segurament que els almògavers i el mateix Roger de Flor provaren, durant aquella estada al penyal, la saborosa malvasia, tot i que Muntaner no n’esmenta res.

El que vindria després és prou conegut. De Monemvassia, els almogàvers marxaren cap a Constantinoble, on van ser rebuts amb tots els honors per Andrònic II. I tot seguit, començaren les victorioses campanyes contra els turcs a Cízic, Típoli, Filadèlfia, Magnèsia, Esmirna, Efès, etc. Després de l’assassinat de Roger de Flor a mans dels bizantins (1305), els almogàvers declararen la guerra a l’imperi. Fou la coneguda “venjança catalana” [sobre Roger de Flor, vegeu https://www.sapiens.cat/temes/personatges/l-ultim-sopar-de-roger-de-flor_17293_102.html]

Assassinat de Roger de Flor i els seus acompanyants a Adrianòpolis

Durant un lustre sembraren el terror pels territoris de Tràcia, Macedònia, Tessàlia i la Grècia mitjana, fins que entraren al servei del duc d’Atenes, el francès Gautier de Brienne. Però quan aquest volgué prescindir dels seus serveix, els almogàvers van derrotar-lo i s’apoderaren del ducat (1311). Uns anys després, van estendre el seu domini i fundaren un nou ducat, el de Neopàtria (1318). Ambdues possessions foren organitzats d’acord amb la legislació feudal catalana i estigueren sota el domini directe de la Corona catalano-aragonesa fins al 1388, any en què el ducat d’Atenes fou ocupat en nom de Venècia pel senyor de Corint, Nelio Acciaiuoli –dos anys després el ducat de Neopàtria va córrer la mateixa sort.


Entre turcs i venecians

Església d'Haghia Sophia, dalt de tot de Monemvassia
Mentrestant, a Monemvassia també havien passat coses. Andrònic II havia fet construir a la part alta de la ciutat l’església d’Haghia Sophia, que encara avui conserva valuoses pintures murals i relleus bizantins. Altrament, s’ha esmentat abans la rivalitat entre Monemvassia i Mistràs. Quan a mitjan del segle XIV es creà el despotat de Morea com a regió autònoma vinculada a l’imperi, s’escollí Mistràs com a capital, amb la qual cosa el pes de l’administració bizantina es concentrà en aquella ciutat. A causa d’això, i malgrat la seva importància estratègica i comercial, a nivell polític Monemvassia es veié relegada de manera quasi exclusiva a ser el port de Mistràs.

Aquesta situació es perllongà fins al 1395, quan els turcs invadiren Morea i, sota el comandament del soldà Baiazet I, mataren i deportaren milers de persones. Llavors el dèspota de Morea, Teodor I Paleòleg, es veié obligat a cedir Mistràs i Corint als cavallers de l’Orde de Sant Joan de Rodes, quedant-se per a ell tan sols Monemvassia. Entre els anys 1458 i 1460 els otomans completaren l’ocupació de Morea, últim reducte de la cultura i les tradicions hel·lèniques. Finia, d’aquesta manera, la conquesta de la Grècia continental per part dels turcs.

Només Monemvassia es lliurà d’aquest destí. Durant quatre anys estigué sota la protecció del papa Pius II, si bé eren els venecians els qui des de feia dècades controlaven de facto el penyal. El 1464 la ciutat passà a mans de la Sereníssima República de Venècia, que la posseí fins al 1540. Durant aquell període, que fou força esplendorós, els venecians rebatejaren la ciutat amb el nom de Napoli de Malvasia, amb què es va conèixer arreu d’Itàlia i altres indrets d’Europa. També restauraren la muralla bizantina i l’adaptaren a les noves exigències defensives. El 1540 Monemvassia fou ocupada pels turcs, el domini dels quals s’allargà fins al 1690. Per la pau de Carlowitz, els turcs hagueren de cedir el Peloponès altra vegada als venecians, que romangueren a Monemvassia fins que la pau de Passarowitz (1718) els obligà a cedir novament el penyal als turcs, que ja no l’abandonarien fins a la independència de Grècia (1821).

Gravat de Monemvassia a l'època de domini venecià, realitzat per F. de Witt

Durant aquell últim segle de domini turc van ser diversos els viatgers europeus que, en el seu periple per la Mediterrània oriental, passaren per Monemvassia. Un d’ells fou el francès Antoine-Laurent Castellan (1772-1838), que al començament del segle XIX deixà constància dels seus viatges en els tres volums de les seves Lettres sur la Morée, l’Hellespont et Contantinople. Castellan féu consideracions molts interessants sobre Monemvassia, acompanyant-les de diversos gravats i mapes de l’indret, com ara aquest.

(FONT: gallica.bnf.fr)

2 comentaris:

  1. "El vi grec de Sitges" es pot trobar Todocoleccion, això si, per 54€: https://www.todocoleccion.net/libros-antiguos-geografia/el-vi-grec-sitges-joan-amades-emili-ferrer-barcelona-1953-ed-robert-mestre-200-exemplars~x80696358

    ResponElimina