dissabte, 16 de juliol del 2016

Fer-la petar. Tertúlies sitgetanes en el tombant dels segles XIX i XX


Antigament, quan la pressa era un concepte desconegut i les persones es prenien el temps necessari per fer qualsevol cosa -ja fos la més nímia o la més transcendental-, la tertúlia ocupava un lloc preeminent en la vida dels pobles. Que un grup d'amics es trobessin diàriament en una casa particular o en un establiment públic per fer-la petar una estona era el més normal del món; formava part dels costums quotidians de la gent i ningú no se n'estranyava.

Avui dia, la tertúlia s'ha convertit en una raresa que practiquem només de tant en tant. I quan ho fem, estem més pendents del rellotge que de la conversa, i en general no podem evitar que un cert sentiment de culpa ens envaeixi l'esperit, com si xerrar tranquil·lament al voltant d'una taula fos una prerrogativa exclusiva d'ociosos i desvagats que no tenen una altra cosa a fer.

En el segle XIX i començaments del XX, les botigues, les farmàcies i les barberies sitgetanes eren llocs de reunió i tertúlia on la gent comentava, discutia i criticava tots els afers públics i privats que s'esdevenien a la vila.

Panoràmica del passeig de la Ribera i la platja, la segona dècada del segle XX

Una de les tertúlies més heterogènies i animades que va existir fou la que en la dècada de 1880 es desenvolupava al taller del pintor Joaquim de Miró i Argenter, situat davant per davant d'on avui s'aixeca el monument al Greco.

Miró, conegut pels seus magnífics horts i marines (que el convertiren en el màxim exponent de l'Escola Luminista de Sitges), destacà així mateix per les seves idees liberals i pel seu profund anticlericalisme, confirmat en el fet que no va voler donar als seus dos fills noms de sants. Al xicot el batejà amb el nom d'un savi incomprès (Galileu) i a la noia amb el d'una flor exòtica (Hortènsia). L'afany de mostrar públicament el seu ateïsme, el portaren a protagonitzar nombroses anècdotes que avui ens fan somriure, però que en el seu temps foren motiu d'escàndol entre la societat benpensant sitgetana. Com aquella vegada que, en passar la processó del Corpus pel davant de casa seva, llençà una escombra damunt del tàlem del Santíssim, provocant l'esglai i posterior indignació dels concurrents al seguici. També es diu que, en morir, la família va ometre les seves últimes voluntats, on deixava ben clar que no volia ésser enterrat en cap recinte sagrat.

Al voltant de Miró s'aplegaven l'hisendat Salvador Vilanova i Coll, els també pintors Joan Roig i Soler i Antoni Almirall, el doctor Gaietà Benaprès, el músic Esteve Català i un tal senyor Quer. A la tertúlia es parlava de tot el diví i l'humà, i sovintejaven els torneigs d'erudició entre Miró i Vilanova, en els quals el segon sempre sortia malparat, si bé gens convençut. També era habitual fer-li la guitza al senyor Quer, que estava casat amb una ufanosa dona sitgetana molt més jove que ell. Els contertulians, sens dubte per gelosia, acostumaven a buscar-li les pessigolles amb comentaris picardiosos que l'altre suportava estoicament.

A mà esquerra del monument al Greco hi havia el taller de Joaquim de Miró

El futur metge Joan R. Benaprès, que aleshores tenia dotze o tretze anys, acompanyava sovint al seu pare a la tertúlia. A les seves impagables Memorias intrascendentes, en fa referència tot dient: "Yo, en aquell ambiente, aprendí mucho de bueno, pero también mucho de malo. El medio es peligrosísimo para niños de la edad mía. Hablaba de mujeres con desenfado, jugaba a los naipes, y blasfemaba. Mi padre, sin duda, no se daba cuenta de los progresos del chico".

Una altra tertúlia famosa que existí al Sitges vuitcentista fou la de can Xiquillo, que prengué el nom de la coneguda cansaladeria que hi havia al carrer Major cantonada amb el Cap de la Vila. El renom de can Xiquillo era degut, no tan sols a les suculentes botifarres que s'hi venien, sinó també a les animades reunions que s'hi celebraven.

Ho eren tant, que tota la gent que passava per davant de la botiga no es podia estar d'entrar-hi a fer petar la claca una estona. Lluny de molestar-los que la cansaladeria estigués sempre concorreguda d'amics i coneguts, els amos de l'establiment, en Josep Planes i Rigol i la Francesca Robert i Camps (dita popularment la Xica de can Xiquillo), feien tot el possible perquè els contertulians es trobessin a gust. Per això, quan arribava l'estiu, col·locaven davant de la botiga una vela que anava de banda a banda del carrer i que ajudava a pal·liar la xafogor pròpia de l'estació.


Can Xiquillo, amb un grup de gent a la porta, cap a 1910-1915

Les entretingudes tertúlies de can Xiquillo van inspirar a l'escriptor vilanoví Francesc de Sales Vidal i Torrent el sainet costumista La Malvasia de Sitges (1866), on s'explica la història d'una noia a qui la seva mare vol casar amb un americano tornat de Cuba, vell, carregat de diners i que parla un castellà inintel·ligible. Però la noia no en vol saber res perquè s'estima un xicot del poble encara que no tingui ni un ral. Al final, tot acaba bé: l'amor que es professen la Mariona i en Rafalet pot més que els pistrincs de Don Salvadó, que opta per tornar a les Antilles perquè allí tothom el tracta de senyor.

                            "Y yo á América, porqué
                            allá estoy mucho mejó;
                            me yaman ñó Salvaó,
                            y me yaman su mercé."

L'època daurada de la tertúlia coincidí amb l'arribada a Sitges de Santiago Rusiñol. El senyor del Cau féu una gran amistat amb els Planes i quan passava una temporada aquí acostumava a deixar-se caure per can Xiquillo a l'entrada de fosc. Allí coincidia amb en Panxito Bartés, en Josep Díaz (dit en Menut), en Telesfor Monfort, en Miquel Parcerisas, en Josep Grau (dit en Perla), en Josep Planes i Robert -el fill dels amos- i altres habituals de la casa. A vegades, en Rusiñol arribava acompanyat de Miquel Utrillo, Ramon Casas o Arcadi Mas i Fondevila. Llavors els artistes embadalien els seus amics sitgetans explicant-los els seus recents viatges a París, Granada o Mallorca.


Un transitat i endiumenjat Cap de la Vila, a principis del segle XX 
Els dies que en Rusiñol estava especialment inspirat, els contertulians es feien un panxó de riure amb les seves facècies. A vegades el pintor treia a ballar la Xica i junts improvisaven els passos d'alguna coneguda americana al bell mig de la botiga; en altres ocasions es col·locava rere el taulell i, amb posat greu i solemne, començava a despatxar botifarres i arengades als clients que hi anaven a comprar, els quals quedaven ben parats de veure tot un artista de la seva reputació convertit en un prosaic botiguer. Potser fou entre les quatre parets d'aquell atípic establiment on els membres de la companyia teatral "Lo Rebrot" animaren Rusiñol perquè actués en alguna de les seves funcions d'aficionats (se sap que va intervenir en Cinc minuts fora del món, Gelos d'un rei i El cantador).

Un altre dels parroquians de la tertúlia de can Xiquillo era en Gaietà Riera, conegut per tothom com a Tano, que sempre vestia pantaló negre amb voraviu de seda. Fumador empedreït, en Tano tan sols gastava un parell de mistos al dia, que li servien per encendre els primers cigars del matí i de la tarda, respectivament. Quan acabava de fumar-se un cigar, n'encenia un altre amb la burilla de l'anterior i així successivament, fins que era l'hora d'anar a sopar.

Del conjunt de tertúlies que existiren a Sitges entre 1880 i 1936, n'hi hagué una que cal escriure amb majúscules perquè representa el paradigma del que entenem per tertúlia. Els protagonistes només eren tres: el doctor Joan R. Benaprès, l'advocat Bonaventura Julià i el barber-jardiner Salvador Robert Raventós; però el rècord que establiren encara no l'ha superat ningú. Al llarg de vint-i-sis anys seguits (de 1908 a 1934), aquests tres personatges singulars es van reunir diàriament a casa del primer de deu a dotze de la nit. Ni la pluja ni el fred no van impedir mai que un d'ells faltés a la cita.

El doctor Benaprès, Salvador Robert i Bonaventura Julià,
als jardins de Terramar el 1930

Quan va morir Bonaventura Julià, la primavera de 1942, el doctor Benaprès publicà un article memorable, titulat precisament "La tertulia", en el qual narrava fil per randa la successió d'escenes que precedien a la trobada quotidiana. El ritual començava inva-riablement al cafè del Retiro, on Julià i Robert es trobaven passats dos quarts de deu de la nit.

"Al sonar las 10, Juliá y Robert se levantaban automáticamente de la silla en la mesa donde habían tomado su café, y pausadamente, como quien no le importa ser observado, salían de local guardando la misma formación: Juliá delante y Robert detrás, seguidos por las curiosas miradas de los concurrentes que se decían en voz baja, al ver que se alejaban: 'Van a la tertulia'. !Oh, la tertulia! Nombre evocativo de toda una época, símbolo, para muchos, de intriga política, de tenebrosas maquinaciones (...) Al poco tiempo sonaba el timbre de la puerta del cancel. Corría presurosa la muchacha a la llamada, un llamar dulce y discreto, que le era conocido, y breves momentos después veíamos avanzar por el vestíbulo que da acceso al comedor íntimo de mi casa, envueltos en la semioscuridad de la habitación, dos hombres cuyo recuerdo nos hace ahora desfallecer de añoranza: el más viejo delante [Julià], abriendo la marcha, ligeramente inclinado el busto, no tanto por la edad, como por el uso constante que hacía de la cortesía, y quizás... un poco también por la costumbre de hablar por la rejilla de los despachos oficiales, avanzando a pasos cortos y acelerados, como quien lleva prisa para llegar al lugar deseado; y el otro [Robert], a cierta distancia, rezagándose, pues siempre fueron los pies callosos y la magnitud de su alma, el tormento de su vida.

Antes habían dejado su hongo y su chambergo, colgados de la percha del recibidor, porque ni la confianza, ni la intimidad abrieron brecha jamás en su educación, de puro abolengo en el uno, avezados ambos al trato de gente bien; daban las buenas noches y cada uno se sentaba en la butaca que para ellos solíamos tener reservada (...)".


Una altra imatge dels tres amics, feta al mateix indret i a la mateixa època

Quan va morir Salvador Robert, el 1934, la tertúlia patí una fractura irreparable. Segons diu el doctor Benaprès al seu escrit, durant moltes nits ell i Julià, acovardits, es recolliren en la intimitat del menjador parlant poc i en veu baixa. La mort els havia fregat deixant-los una sensació de fred a l'ànima. Dotze anys després, amb el traspàs de Bonaventura Julià, la tertúlia s'esmicolà definitivament. El doctor Benaprès es quedà sol i va comprendre, "por primera vez en la vida, la tragedia del hombre que sobrevive mucho tiempo a los seres que ha querido".
      
Una altra tertúlia famosa que existí al Sitges de tombant de segle fou la tertúlia de l'Esquitx, que va néixer cap al 1889-90 i va durar fins a l'estiu de 1908. Ubicat al carrer de Jesús cantonada amb el Cap de la Vila (on avui hi ha Caixa Penedès), en els baixos d'un edifici propietat de Cristòfol Soler Roig, l'Esquitx era mig entrada, mig botiga. En el seu reduït interior hi havia sis cadires per banda, cap d'igual, però arrenglerades totes amb ordre de simètric reglament. Al fons hi havia una porteta excusada, que donava a un altre quartet més excusat encara. Per tot element decoratiu hi havia un penja-robes de ferro que omplia un racó de paret, i l'únic tresor que s'hi podia trobar eren alguns diaris escampats damunt les cadires.

El Cap de la Vila abans de la reforma urbanística. L'Esquitx estava
situat a la tercera porta que es veu a mà dreta, a l'inici del carrer de Jesús
Segons explicava Rafael Casanova en un article aparegut a El Eco de Sitges el 26 de març de 1944, eren assidus concurrents a les reunions de l'Esquitx els senyors Cristòfol Soler Roig, Miquel Riera Matas, Antoni Catasús, Jaume Oller Gibert, Rafael Llopart, Gaietà Benaprès, Bonaventura Julià, Joan Jacas Duran, Josep Soler Cartró, Josep Ferrer Torralbas i Ramon Montaner (àlies el Federal). De vegades, s'afegien a la tertúlia, alguns americanos acabats d'arribar de les Antilles, els quals vestien immaculats vestits blancs i parlaven un català cubanitzat, acabant sempre les seves frases amb l'afegitó "como no!".

El veterà col·laborador de l'Eco explica, així mateix, que l'original nom fou degut a una espontània exclamació de l'esposa de Jaume Oller que, en veure un dia el local, va dir: "Però, què és això tan petit? Si sembla un esquitx!". A les reunions de l'Esquitx es comentaven, "con toda sal y pimienta", les novetats de cada dia, ja fossin públiques o privades. La política municipal i les estrenes teatrals ocupaven gran part de les converses; es deien fàstics d'aquest o d'aquell altre regidor, però també es parlava del temps, de faldilles i, quan n'era l'època, dels paranys per a ocells.

El juliol de 1905, l'Eco notificava que s'havia reformat l'Esquitx: "ha sido dotado de un arrimadero de azulejos y decorado con pinturas de tonos claros". Tres anys més tard, el 9 d'agost de 1908, el mateix rotatiu signava l'acta de defunció de la tertúlia, tot dient: "En aquel saloncito, dedicado a la chismografía de buena ley, penetrará muy pronto la prosa metalizada con la venta de calzado y otros artículos...". Uns quants dies després, obria al públic una botiga de joguets, pisa, objectes de vidre i calçat a mida, a càrrec de Francesc Bartés Bóta, que poc abans havia deixat de ser el carter de la vila (càrrec que exercia des de 1892).

El Cap de la Vila ja reformat, amb la casa del Rellotge tot just acabada de
construir (1915). L'edifici que havia allotjat la tertúlia continuava igual
El 1915, quan la tertúlia ja feia set anys que havia desaparegut, es publicà a l'Eco un article titulat "Ofrena a l'Esquitx" i que signava un tal "Tremontana". L'escrit era dedicat "als socis que foren i ens deixaren per sempre". Aleshores ja havien traspassat Cristòfol Soler, Miquel Riera i Gaietà Benaprès. "Tremontana" es lamentava que ningú ja no recordés l'Esquitx i acabava el seu article amb aquestes tètriques paraules: "cada toc de funeral es la cadira sobrera i una candeleta encesa amb claror d'esfereïment pels que queden i així poc a poquet, d'un a l'altre, obeint un crit d'alerta, aquells homes tan volguts han emigrat de la terra".

Naturalment, al marge d'aquestes, n'hi hagué moltes altres, de tertúlies, però sens dubte les que hem esmentat foren algunes de les més representatives i de les quals, també, n'ha quedat constància escrita.

NOTA:
Aquest text fou publicat per primera vegada en quatre articles apareguts a L'Eco de Sitges els dies 30 de setembre, 7 i 28 d'octubre, i 4 de novembre de l'any 2000. L'autor a penes ha retocat el text original.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada