Panoràmica de Sitges cap als 1880-1890 |
1
La presència de les religioses
Concepcionistes a Sitges durant l'últim segle i mig és mereixedora d'un estudi
profund i acurat que escapa del tot a
l'objectiu d'aquesta conferència, que no és altre que donar quatre pinzellades
sobre aquesta presència que sovint ha passat desapercebuda malgrat la seva
importància. I dic que ha passat desapercebuda perquè la tasca de les
Concepcionistes ha estat tothora silenciosa i allunyada de qualsevol
protagonisme.
L'arribada de les germanes
Concepcionistes a Sitges, ara fa 150 anys, va coincidir amb la creació mateixa
de la congregació religiosa. Així, doncs, es fa inevitable explicar quin fou el
seu origen i dir quatre coses sobre la seva fundadora, Sor Alfonsa Cavin
Millot.
Sor Alfonsa Cavin va nèixer el 1816
a la població francesa de Scey-sur-Saône. El 8 de maig de 1843 ingressà a
l'Associació de la Sagrada Família de Bordeus, fundada vint anys abans pel
sacerdot Pierre-Bienvenu Noailles. Al noviciat de Martillac, canvià el nom de
baptisme (Louise-Félicie) pel de religió (Alphonse), i féu la primera professió
religiosa el 1845.
Un any més tard, juntament amb tres
altres religioses, Sor Alfonsa fou destinada a Mataró. L'ajuntament d'aquella
ciutat havia arribat a un acord amb la Sagrada Família de Bordeus perquè
l'associació obrís una escola per a nenes pobres. A canvi, el consistori
mataroní cedia l'antic convent carmelità de Sant Josep, abandonat des de
l'exclaustració, perquè fes les funcions d'escola. El 4 de juny de 1846 tenia
lloc la instal×lació de la comunitat, formada per les quatre
religioses següents: Sor Chantal Machet, Sor Anselma Grosseval, Sor Alfonsa
Cavin i Sor Cecília Goreau. Val la pena retenir aquest últim nom, perquè més
endavant, en parlar de la nostra vila, el tornarem a trobar. L'endemà mateix,
el 5 de juny, l'escola obria les seves portes a les 60 nenes que s'havien
inscrit.
Dos mesos després, la superiora de
la comunitat, Sor Chantal Machet, tornava a França i la substituïa en el càrrec
Sor Alfonsa Cavin. Sota el seu impuls, la comunitat entrà aviat en una fase
expansiva que es traduí en nombroses iniciatives. Així, el 1847 Sor Alfonsa
reuní un grup de senyores mataronines i els proposà la fundació d'un internat
per a nenes òrfenes, que fou inaugurat el 8 de desembre d'aquell any.
Altrament, el mateix 1847, les religioses de la Sagrada Família començaren a
tenir cura de l'hospital de la ciutat. I poc després l'associació decidí obrir
el seu primer noviciat a Espanya.
Paral×lelament a això, començaren a
sorgir els primers problemes entre les religioses, les autoritats municipals i
el clergat local. Gran part d'aquests problemes tenien el seu origen en la
manera com es governava internament la comunitat i l'estil de vida religiosa
que portava. Cal tenir en compte que en aquella època, mitjan segle XIX, les
Congregacions femenines eren pràcticament desconegudes a Espanya i que la vida
religiosa per a les dones era gairebé únicament i exclusiva la dels monestirs
de clausura. Aquests estaven sota el control d'homes, ja fossin els Superiors
Majors de la branca masculina de l'orde o bé l'Ordinari del lloc. Que les
religioses de la Sagrada Família fossin governades per una Superiora General
provocà els lògics rezels per part del capellans confessors, encarregats de la
direcció espiritual de la comunitat.
Imatge actual de Scey-sur-Saône, amb l'església de Saint Martin |
A aquest problemes genèrics, se
n'afegí un altre de particular. A mesura que passaven els anys, Sor Alfonsa anà
adaptant-se progressivament a la mentalitat i a les necessitats del país en què
vivia. El 1848 ja parlava i escrivia correctament el castellà i dos anys
després obtenia el títol de "Maestra de Instrucción Primaria
Elemental" amb la qualificació d'excel×lent. Aquesta voluntat d'adaptar-se
la deixava palesa ella mateixa en una carta que el 20 de maig de 1850 va
adreçar al bisbe de Barcelona, Josep Domènec Costa i Borràs. En ella es deia el
següent:
"Estando
desde agosto de 1846 de superiora de esta casa (...), he procurado siempre, en
cuanto he podido, adaptarme a los usos españoles, tanto en la enseñanza como en
el modo de gobernar y dirigir a mis Hermanas, y como este comportamiento que he
creído necesario, me ha sido poco favorable y me lo es aún ante mis superiores principales, cuya estrechísima
y rigurosa dependencia nos impide las más de las veces el propagar el bien que
podríamos hacer, me obliga a ponerlo al elevado conocimiento de V.E. Ilma. para
los efectos convenientes".
Sor Alfonsa no exagerava gens quan
afirmava que el seu comportament era mal vist pels superiors de Bordeus. La
religiosa era partidària de la flexibilitat davant les crítiques del clergat
local i creia imprescindible una major sensibilitat envers la mentalitat
espanyola, totalment distinta de la francesa. Algunes de les seves germanes
-entre elles, Sor Cecília Goreau- compartien aquesta opinió, però unes altres,
molt menys comprensives, s'oposaven frontalment a mossèn Batllevell, rector de
Mataró, i a mossèn Castanyer, director espiritual de la comunitat, tot invocant
la fidelitat a l'esperit de l'Institut.
Les diferències entre els dos grups
aviat esdevingueren irreconciliables i la divisió trascendí el clos del convent
de Sant Josep i fou motiu de nombrosos comentaris als carrers de Mataró. Per si
això fos poc, a principis de juny, l'ajuntament decidí rescindir el contracte
al×legant diversos
motius, entre els quals que l'ensenyança havia vingut a menys perquè les
religioses es dedicaven primordialment a la formació de les novícies.
Davant aquesta situació
insostenible, les germanes només tenien dues opcions: o tornar novament a
Burdeus o bé separar-se de l'Institut de la Sagrada Família i crear una nova
congregació. Mossèn Batllevell i mossèn Castanyer, amb el suport del bisbe
Costa i Borràs, feren mans i mànigues perquè les religioses es quedessin a
Mataró i continuessin la seva activitat apostòlica i de caritat, encara que per
aconseguir això fos necessari crear una altra institució.
El 13 de juny de 1850 fou convocada
tota la comunitat i s'exposà a professes i novícies la situació perquè cadascuna
d'elles pogués escollir lliurement si marxava o es quedava. Al final, de les 22
religioses, només 4 es mantingueren fidels a Bordeus. Les altres 18, amb Sor
Alfonsa al capdavant, decidiren independitzar-se dels superiors de França i
quedar subjectes a l'autoritat i la jurisdicció del bisbe de Barcelona. El
trencament s'havia consumat.
Emblema de les Germanes Concepcionistes |
Poques setmanes després, l'11 de
juliol, el bisbe Costa i Borràs adreçava a Sor Alfonsa Cavin un ofici en el
qual se la nomenava Superiora de la nova institució, que naixia amb el nom de
Germanes de l'Ensenyança de la Puríssima Concepció (més endavant fou canviat
pel de Missioneres de la Immaculada Concepció). La fundació oficial de la
congregació va tenir lloc el 4 d'agost següent, a Mataró. A partir d'aquell moment,
la comunitat Concepcionista s'estengué per Catalunya ràpidament. Entre 1850 i
1863, període en què Sor Alfonsa Cavin fou superiora general, es fundaren una
desena de cases dedicades a l'ensenyament i a la beneficència. La primera fou a
Sitges, on les Concepcionistes arribaren el 7 d'agost de 1850, tres dies
després d'haver-se creat la institució. Després de Sitges, aquell mateix any,
s'instal×laren a Gràcia, i
posteriorment a Vilassar de Mar (1851), a Palafrugell i a Sant Celoni (1852), a
Terrassa (1854), a Vilanova i la Geltrú (1857), a Reus (1858) i a Tarragona
(1860).
Degut a l'oposició que li van fer
algunes de les seves religioses i a la intromissió d'alguns eclesiàstics en els
afers interns de l'institut, el 1863 Sor Alfonsa es veié obligada a abandonar
el càrrec de superiora general. Després d'això, dirigí la Casa de Misericòrdia
de Reus i la Casa de Maternitat de Tarragona i finalment, el 1865, es traslladà
a Logroño, on fundà un col×legi que va dirigir fins a la seva mort, el 1868.
Amb posterioritat a aquesta data,
la congregació continuà el seu arrelament i la seva expansió. El 1884, a
instàncies del pare Xifré, Superior General dels Claretians, s'organitzà una
expedició de religioses Concepcionistes a Guinea Equatorial i l'any següent es
féu la primera fundació d'Àfrica a Fernado Poo. Ja en la segona dècada del
segle XX, la congregació creà les seves primeres comunitats a l'Amèrica
Llatina. El 1912 les Concepcionistes s'instal×laren a Córdoba, i el 1913, a
Tucumán. Allí erigiren cases per a l'acolliment i educació d'infant orfes i
abandonats i establiren altres comunitats dedicades a l'ensenyament i la
sanitat a Buenos Aires i altres poblacions argentines. Posteriorment la
congregació s'expandí per Veneçuela (1954), Colòmbia (1968), Paraguai (1969) i
Mèxic (1984). Al mateix temps, intensificaren les seves missions al continent
africà, fundant comunitats a Liberia (1967), Ghana (1969), Togo (1970) i
Camerun (1995).
2
Fet aquest repàs general, cal
parlar ara d'aquesta presència Concepcionista a Sitges que esmenta el títol de
la conferència.
Escola de les Concepcionistes, en un annex de l'Hospital antic, cap al 1900 |
Desconeixem la data exacta en què
s'iniciaren les gestions perquè un grup de religioses vingués a Sitges a fer-se
càrrec de l'Hospital i a fundar un col×legi per a nenes. El que sí està
clar és que el procés començà quan encara existia l'Associació de la Sagrada
Família i que mentre s'estaven fent els tràmits s'esdevingué l'escissió de
l'institut i la creació de la nova congregació.
Sobre la paternitat de la
iniciativa, el doctor Pere Serramalera, en el seu documentadíssim treball sobre
"La medicina a Sitges durant la segona meitat del segle XIX", afirma
que la idea de portar les religioses cal atribuir-la al doctor Jaume Font i
Carbonell, fill de Mataró i que l'any 1831 havia vingut a Sitges a exercir de
metge. Aquí s'havia casat amb Isabel Falp i Llopis, filla del doctor Felip Falp
i Bach, i havia aconseguit fer-se un bon nom i una nodrida clientela. El doctor
Font mantenia un freqüent contacte epistolar amb el seu pare, que exercia
d'apotecari a la capital del Maresme, i estava assabentat de tots els
esdeveniments que succeïen a la seva ciutat nadiua. És lògic pensar, doncs, que
coneixia l'existència d'unes monges
franceses que es dedicaven a l'ensenyament i la beneficència.
En produir-se l'escissió, les
gestions per instal×lar una casa a Sitges continuaren endavant, paral×lelament als preparatius de la
fundació de la nova congregació que s'estava perfilant. En el Llibre d'Actes de
l'Ajuntament corresponent a l'any 1850 trobem el següent acord:
"A los 13
días del mes de julio de 1850, reunidos en la Sala Capitular los señores
anotados al margen para celebrar Cabildo extraordinario al objeto que más abajo
se expresará (...) se dió lectura al acta de la sesión anterior y habiéndose
hallado conforme quedó aprobada.
Acto continuo
expuso el Señor Presidente que los había reunido a instancia de D. Mariano
Carbonell y Mestre, administrador del Hospital, y en virtud de una carta que
recibió dicho señor del presbítero D. Joaquín Martí, fechada en Barcelona a los
3 de los corrientes y en que manifiesta ser necesaria una comisión del
Ayuntamiento para presentarse a S.E. el Obispo de Barcelona a fin de redactar y
firmar un convenio para el establecimiento en esta Villa de algunas hermanas
tituladas 'de la Purísima Concepción' para dedicarse a la enseñanza de niñas y
cuidado de los enfermos del Hospital; los señores concejales después de haber
detenidamente conferenciado sobre el particular, acordaron: Que se otorgase el
competente poder especial para el objeto autorizado ante el escribano público y
numerario D. Manuel Torrents Papiol de esta Villa, y el Sr. Obispo de esta
Diócesis, comisionándose para firmar dicho documento en nombre del Cuerpo Municipal a los Concejales D. José
Antonio Puig, Síndico Procurador del Común y a D. Manuel Puig i Puig."
Antiga capella de l'Hospital, cap al 1900 |
Seguint les indicacions de mossèn
Joaquim Martí, els dos delegats del municipi anaren a veure al bisbe Costa i
Borràs. Aquest donà la seva aprovació i els adreçà a Sor Alfonsa Cavin perquè
concretessin els detalls de la que seria la primera fundació de les Germanes de
l'Ensenyança de la Puríssima Concepció.
El 7 d'agost de 1850 arribaven a
Sitges les quatre primeres religioses Concepcionistes. Com a Superiora de la
comunitat, Sor Alfonsa Cavin havia escollit una germana de la seva màxima
confiança, Sor Cecília Goreau. Tot i la seva joventut (tenia uns 30 o 31 anys),
Sor Cecília era una de les religioses més experimentades amb què comptava la
congregació, atès que formava part del nucli original de monges franceses que
el 1846 havien fundat la casa de Mataró. A més, havia estat una de les més
fermes partidàries de l'escissió i la seva conducta havia influït decisivament
en Sor Alfonsa. A Sor Cecília, l'acompanyaven Sor Teresa Berenguer, de 30 anys
i natural de Sabadell; Sor Josefa Dachs, nascuda a Sant Hipòlit de Voltregà i
present a la casa des de 1846; i Sor Catalina Benages, també de 30 anys i
nascuda a Vilanova i la Geltrú.
Com es pot veure, la comunitat era
summament restringida. Això no té res d'estrany. Llevat d'alguna excepció, les
primeres cases Concepcionistes van estar integrades per només quatre germanes,
cadascuna de les quals tenia una ocupació ben definida. La Superiora acostumava
a ser, al mateix temps, la titular de l'escola de nenes, que era una plaça
guanyada per oposició. Una altra germana ajudava en les classes a la
Superiora-titular, i una tercera es dedicava al ministeri de la caritat,
encarregant-se dels malalts. Finalment, la quarta tenia cura de la casa i de la
cuina.
Quan les monges Concepcionistes van
arribar aquí, Sitges era una vila d'uns 3.600 habitants que vivia, segons
Emerencià Roig, "perduda entre el
mar i la muntanya, sense esma d'expandir-se". Una extensa muralla,
construïda uns anys abans per defensar-se dels atacs dels carlins, encerclava
el poble des de la platja de Sant Sebastià fins a l'Estacada, nom amb el qual
es coneixia el terraplè de terra i sorra que hi havia al capdavall de l'actual
carrer d'Espanya. El sistema de comunicacions per terra era molt deficient i
insegur. Per anar a Barcelona calia arriscar-se a travessar el perillós camí de
les Costes o bé fer una marrada considerable per la carretera de Ribes i
Vilafranca del Penedès, construïda tot just feia cinc anys. Faltaven encara
tres dècades perquè arribés el ferrocarril, que trencaria definitivament
l'aïllament de Sitges i relegaria a l'oblit els mitjans de transport terrestres
utilitzats fins aleshores.
La platja de Sant Sebastià, a principis del segle XX |
L'any 1840 s'havia inaugurat
l'enllumenat públic per mitjà d'oli, que tot i suposar un gran avenç, patia de
molts inconvenients, ja que la llum que produïa era feble i esmorteïda. A més,
els fanals tenien uns dipòsits on només cabia oli per fer llum durant sis
hores; això feia que abans de la mitjanit la població quedés totalment a les
fosques i que la gent que transitava de matinada hagués d'acompanyar-se amb un
fanalet d'oli de llautó.
La Ribera, a finals del segle XIX |
Els carrers no estaven urbanitzats
i eren força irregulars. El primer indret on hi hagueren voravies fou el
passeig de la Ribera, que el 1846 havia estat urbanitzat en el tros que va des
de can Falç fins a la Bassa-rodona. Tot i això, l'aspecte de la vila era molt
diferent de l'actual. La Torre de les Hores i l'antic Castell eren dempeus,
l'escorxador es trobava a la Torreta, la Punta era un munt de roques i encara
no s'havia rematat el campanar de l'església parroquial.
Altrament, no existia xarxa de
clavegueres ni tampoc hi havia servei públic d'aigua potable. L'única aigua que
es bevia era la de pous i cisternes, que molt sovint esdevenien focus
d'infecció perquè estaven prop dels pous secs on anaven a parar les aigües
brutes de les cases. Aquestes aigües residuals es filtraven per terra,
arribaven fins als pous i infectaven l'aigua potable, provocant nombroses
enfermetats de transmissió hídrica, com ara el tifus, que al llarg de la segona
meitat del segle XIX fou una malaltia endèmica a Sitges, així com la
tuberculosi pulmonar. La mortalitat, doncs, era molt elevada, i especialment la
mortalitat infantil. Entre els infants, les malalties que causaven més estralls
eren la diftèria, el xarampió, la verola i l'enteritis.
Aquest fou el Sitges que es van
trobar les germanes Concepcionistes quan van arribar aquí per fer-se càrrec de
l'Hospital de Sant Joan. Gràcies a mossèn Fèlix Clarà, que ho explica en els
seus Apuntes sobre Sitges, podem
fer-nos una idea força aproximada de com era l'establiment benèfic a principis
del segle XIX. Segons el vicari sitgetà, l'edifici constava de planta baixa i
pis. A la planta baixa, davant la placeta de Sant Joan, és a dir, aquí on ens
trobem ara mateix, hi havia la capella de l'hospital, amb un altar principal i
diversos altars laterals. Al primer pis hi havia l'hospital pròpiament dit. Era
una estança d'uns 20 m de llarg per 10 m d'ample, que estava dividida en dues
meitats. A la banda de mar hi havia el menjador i la sala d'estar dels malalts,
i a la banda de terra es trobaven les habitacions, en cadascuna de les quals hi
havia un llit, tot i que se n'hi podien encabir dos si era necessari.
Segons pis de l'antic Hospital, cap al 1900 |
Poc abans de la vinguda de les
religioses, l'administrador de l'Hospital, Marià Carbonell i Mestre, havia fet
obres a l'edifici, duplicant la seva extensió. Al primer pis s'havien construït
unes habitacions per als malalts varons, amb la seva corresponent sala
d'esbarjo, i la planta baixa s'havia habilitat com a col×legi. Anys a venir, quan les
Concepcionistes ja feia temps que regentaven l'Hospital, es realitzarien noves
reformes i ampliacions. Així, el 1870 Agustí Milà i Ballester sufragà un nou
cos per a l'escola de noies, que fou edificat a la banda de ponent. I el 1888,
gràcies a un donatiu de Luis Antúnez (llavors governador civil de Barcelona),
es pogué construir un segon pis que es destinà a l'allotjament de malalts
infecciosos.
El governador de Barcelona, Luis Antúnez Monzón |
3
Malauradament, no coneixem gaire
coses sobre aquelles pioneres que ara fa 150 anys fundaren la primera comunitat
Concepcionista a Sitges. Tanmateix, sí que ens ha quedat constància de la seva
decidida actitud durant l'epidèmia colèrica de l'any 1854.
Com ja havia passat dues dècades
enrere, Barcelona tingué el trist privilegi de ser la primera víctima del
terrible cólera-morbo. De la capital catalana, on va deixar un balanç de
gairebé 4.000 morts, l'epidèmia es va estendre a la resta del Principat. Segons
Llopis i Bofill, a Sitges la primera defunció es produí el dia 23 d'agost. Cinc
dies abans, el 18 d'agost, Sor Cecília Goreau adreçava una carta a l'alcalde de
la vila, Bernat Robert, on oferia la seva col×laboració i la de la resta de les
seves germanes en cas que el terrible flagell envaís la vila. La carta, que
demostra l'extraordinari tremp d'aquella dona, es conserva al nostre Arxiu
Històric i diu així:
"Cumpliendo
con el deber de nuestro Santo Instituto, tengo la honra de dirigirme a V
manifestándole en nombre propio y en el de las demás hermanas de mi inmediata
dependencia residentes en esta Villa, nuestros sinceros deseos de dedicarnos al
servicio de los pobres enfermos en el desgraciado caso de que el Colera morbo
llegase a penetrar en esta Población.
Animadas por la
Divina Misericordia del mayor celo de la Caridad cristiana, a cuya noble virtud
se deben tantos beneficios, sin embargo de que nuestras débiles fuerzas no
serán tal vez suficientes para corresponder a nuestros ofrecimientos, con todo
siempre nos hallaremos dispuestas al socorro de nuestros hermanos dolientes,
siempre al lado del lecho del dolor prodigando nuestros auxilios al infeliz que
la Providencia se haya dignado confiar a nuestro cuidado.
Las hermanas de
la Purísima Concepción residentes en este Pueblo, están prontas a arrostrar
toda clase de peligros en favor de los pobres atacados del terrible mal que
parece nos amenaza, y hasta el de
hacer gustosamente el sacrificio de su propia existencia para mayor honra de
Dios en bien de la humanidad".
Segon pis de l'antic Hospital, cap al 1900 |
Dos dies més tard, el 20 d'agost,
la Superiora de la Congregació, Sor Alfonsa Cavin, ratificava a Bernat Robert
l'oferiment de Sor Cecília en una carta enviada des de Mataró que també es
conserva a l'Arxiu. Quan l'epidèmia fou un fet, les Concepcionistes assistiren
tothora els malalts en l'Hospital Auxiliar de Colèrics que es muntà a l'antic
castell. Les religioses treballaren al costat dels doctors Jaume Font, Francesc
Robert, Justí Gili, Dionís Puig, Felip Falp i Joan Casanovas, l'últim dels
quals caigué contagiat i va morir el 12 de setembre. També varen fer tasques
d'assistència mossèn Manuel Sans, capellà de l'Hospital, i mossèn Joan Llopis,
capellà custodi de l'ermita del Vinyet.
En sessió municipal del 22 de
setembre de 1854, quan l'epidèmia ja anava de baixa però encara no havia
desaparegut del tot, l'ajuntament expressava "lo mucho que les merecen las personas (...) puestas al frente del
Hospital auxiliar de coléricos, por el desinteresado celo, ávidos cuidados,
espíritu de vigilancia y dulces consuelos que respectivamente prodigan a los
infelices que atacados de la enfermedad se albergan en aquel sanitario
establecimiento". I tot seguit es feien constar en acta els noms de
les persones suara esmentades, "para
que en todo tiempo consten quienes fueron el alivio de la humanidad pobre y desvalida
en el año de 1854 en que el cólera morbo asiático ha afligido a esta
Villa".
Amb la seva valenta actuació, les
Concepcionistes van guanyar-se el respecte i l'estimació de tota la població.
No seria pas l'última vegada, ja que el 1885, quan el còlera assotà novament la
nostra vila, les religioses tornaren a posar-se a disposició de les autoritats
per assistir els afectats per l'epidèmia.
Façana de l'antic Hospital, a principis del segle XX |
Aquest prestigi en el camp de la
caritat i de la beneficència tingué el seu paral×lel en el terreny de la docència,
on es repetí la mateixa situació que anteriorment s'havia esdevingut a Mataró.
Veient l'acurat ensenyament que les nenes sense recursos rebien a l'escola de
les Concepcionistes, les famílies acomodades sitgetanes els confiaren també
l'educació de les seves filles. El 1870, de les set monges que integraven la
comunitat de Sitges, quatre es dedicaven a tasques docents. Aquell mateix any,
com ja hem dit abans, es construí un nou espai per a l'ensenyament de noies a
la banda de ponent, amb entrada pel baluard de Santa Caterina i pel carrer de
Sant Joan. Tot sembla indicar, doncs, que l'escola anava a més cada any que
passava.
En els anys noranta del passat
segle, de les set escoles que hi havia a Sitges, la de les Concepcionistes era
la primera en nombre d'alumnes. Concretament, l'any 1893 en tenia 179, 81 de
les quals estudiaven a l'Hospital i les altres 98 en un edifici del carrer de
Sant Gaudenci. En la festa escolar que es celebrà l'agost d'aquell any, i en la
qual hi participaren sis de les set escoles de la vila, les alumnes de les
Concepcionistes s'endugueren 23 diplomes sobre un total de 68.
El 1897 la congregació adquirí la
casa Armengol, al carrer de les Parellades, i hi traslladà el col×legi. Tres anys després, les
religioses demanaren permís a l'ajuntament per aixecar una capella adjacent a
l'escola, la qual fou beneïda el 7 de juliol de 1902.
L'estiu de 1912 va córrer el rumor
que el col×legi de les
Concepcionistes aviat tancaria portes. El 15 de setembre, una antiga alumna del
col×legi, emparada
sota les inicials "E.S.", publicava un article a L'Eco de Sitges sota el títol "Per la cultura de Sitges".
En poques ratlles, l'autora resumia clarament quin significat tenia l'escola
per a tres generacions de sitgetanes:
"El Colegi
de les Religioses Concepcionistes, ademés d'un centre educatiu molt respectable
i necessari, és per totes nosaltres una cosa tan
estimada que no la podríem veurer desaparèixer sense que'ls ulls se'ns
neguessin de llàgrimes. La marxa d'aqueixes digníssimes Religioses ens ompliría
de dol el cor. Totes recordem ab veritable carinyo les moltes hores que entre
elles hem passat; no sols rebérem de sos llavis les llissons qu'en la infantesa
nodriren nostres inteligencies, sino que també, més tart, quant ja jovenetes
entràrem en les lluites de la vida, elles ens ajudaren sempre ab sos prudents consells que potser moltes de nosaltres
hem recordat mil voltes..."
Uns mesos més tard, l'Eco confirmava la marxa de les
Concepcionistes i deia que el tancament del col×legi es faria efectiu el primer de
gener de 1913, com així va ser. El setmanari també afirmava que algunes de les
religioses se n'anirien a l'Argentina, la qual cosa concorda amb el que hem
explicat abans sobre la fundació de les primeres comunitats de la congregació
al continent americà.
A
partir d'aquell moment, les Concepcionistes es dedicaren exclusivament a tenir
cura dels malalts i asilats de l'Hospital. D'aleshores ençà, han estat sempre
al servei dels altres, i ho han fet sense demanar res a canvi.
Vestíbul del nou Hospital, on visqueren les Concepcionistes des del 1912 |
L'any 1942, tot just acabada la
guerra civil, quan a l'Hospital hi mancava fins i tot el més elemental, el
doctor Benaprès va fer una crida des de les pàgines de l'Eco per a que l'establiment rebés una subvenció oficial que li
permetés sortir de la depauperada situació en què es trobava. En el seu
article, que duia per títol "El Hospital, exponente de la cultura y la
civilización de nuestro pueblo", el doctor Benaprès, una de les persones
que més de prop va conèixer les religioses, descrivia així la incommensurable
tasca que aquestes duien a terme:
"Y respecto
a esas mujeres cuyo trabajo no comprendemos, ni nuestra mente puede alcanzar a
comprender, porque la sensibilidad y la percepción se embotan con la visión
diaria de los actos extraordinarios,
como sucede en la guerra; esas sacerdotisas de la caridad, abnegadas, sublimes
en su sencillez, inocentes quizás del valor de su trabajo, en lucha constante
contra el dolor y la miseria sucia y hedionda, con ese heroismo que les concede
un alto valor de santidad, también necesitan de algo más que un plato, un
hábito y una cama. Debemos ser humanos y comprender que ellas, como nosotros,
tienen derecho a un poquitín de ese algo constituído por la satisfacción de las
pequeñas necesidades que surgen a diario del vivir material, cosa deleznable,
es verdad, para el que aspira solo a la recompensa eterna, pero que,
indudablemente, contribuyen al encanto de la vida y, por consiguiente, a sostener el
entusiasmo para el trabajo y son como una recompensa y a la vez un acicate para
el rudo batallar del día, para la ímproba faena que pesa sobre algunas de esas
mujeres sin par. Y ellas no poseen casi nada. Con el egoísmo que llevamos
agarrado en el alma, no vemos más que el acto que nos favorece, pero no la
persona que lo ejecuta."
Afortunadament, avui dia l'Hospital
es troba en una situació econòmica molt diferent. D'altra banda, Sitges ja fa
molt de temps que ha deixat de ser aquella vila "perduda entre el mar i la
muntaya" que esmentava Emerencià Roig. Tanmateix, les monges Concepcionistes,
les monges de l'Hospital, continuen aquí, al nostre costat, renovellant
diàriament l'exemple de caritat que Sor Cecília i les seves companyes van
sembrar ara fa un segle i mig.
Commemoracions com aquesta no són gaire
habituals, i és que hi ha molt poques coses que aguantin 150 anys amb la
mateixa fermesa que el primer dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada