El 14 de desembre de 1924, de manera totalment
imprevista i sense que gairebé ningú ho sapigués, l’escriptor sicilià Luigi
Pirandello (Agrigento, 1867-Roma, 1936) vingué de visita a Sitges. Pirandello
havia arribat el dia anterior a Barcelona i, aprofitant que el 14 era diumenge,
el poeta Josep Maria de Sagarra va decidir portar-lo fins a la nostra vila. Els
acompanyaven el dramaturg Josep M. Millàs-Raurell i l’advocat i també escriptor
Salvador Vilaregut.
Tots tres coneixien prou bé l’obra pirandelliana.
Sagarra havia fet la primera traducció a Espanya del teatre de Pirandello,
versionant al català la comèdia Il berretto a sonagli (El barret de
cascavells), representada al Teatre Romea el 27 de novembre de 1923. No
gaire mesos després, ja el 1924, Millàs-Raurell i Vilaregut havien adaptat per
a l’escena dues comèdies més de l’italià; el primer, Ma non é una cosa seria (Em caso per no casar-me), i el segon, Il piacere dell’onestà (El placer de la
honradez).
 |
| Pirandello en una foto dels anys 1920 |
L’excursió
a Sitges
Guiat per Sagarra, Pirandello va visitar el Cau Ferrat i
després es passejà per la Ribera entre la indiferència dels sitgetans, atès que
ben pocs sabien de qui es tractava. La jornada acabà amb un esplèndid dinar a
l’Hotel Subur. Una setmana més tard, a la primera pàgina del setmanari sitgetà La Punta, el col·laborador “U.N.”
–pseudònim rere el qual s’amagava un joveníssim Ramon Planes de dinou anys– es
feia ressò de la visita de Pirandello i del poc interès que havia despertat entre
els seus conciutadans. Després d’afirmar que el dramaturg italià era “el més interessant i apassionadament
discutit dels homes del món que fan comèdies” i de qualificar-lo com un autor “diabòlicament genial”, Planes afegia que,
“amb tot i això, fórem ben pocs els que
diumenge ens donàrem compte que hostes tan il·lustres eren a la Vila Blanca, a
la Bella Sopor, Perla de Mediterrani, etcètera, etc.”.
En canvi, segons comentava irònicament Planes, “l’endemà tota la vila fou commosa d’una
santa emoció, a l’arribar l’equip peninsular de Futbol seleccionat per jugar
avui [és a dir, el 21 de desembre] un
partit contra els representants d’Àustria. Aquesta emoció ha durat tota la
setmana, i cada nit, entusiastes aficionats han anat a veure els asos a l’hotel on s’estatgen. La mainada ha anat
tota la setmana darrera d’ells, descuidant-se fins del menjar. Un barber ha
llançat les campanes al vol perquè havia afaitat en Zamora, i un altre se l’ha
mirat amb menyspreu perquè ell havia tingut per parroquians en Carulla i en
Piera”.
En la seva secció “El mundo y la villa”, La Punta parlava també breument de la
vinguda de Pirandello a Sitges, tot dient que l’escriptor “visitó detenidamente el Cau Ferrat, del que hizo grandes elogios, y la
deliciosa playa de la Ribera”, i que havia quedat molt satisfet de
l’excursió.
Pirandello
i la premsa barcelonina
L’escapada de Luigi Pirandello a Sitges cal inscriure-la
dins el context de la curta estada que el sicilià féu a Barcelona en vigílies del
Nadal de 1924. Un any abans, el 19 de desembre de 1923, al Teatre Goya s’ havia
estrenat per primera vegada a Espanya una de les seves obres més conegudes: Sei personaggi in cerca d’autore (Seis
personajes en busca de autor), en traducció castellana de Salvador
Vilaregut.
 |
| Ressenya apareguda a L'Eco el 21 de desembre del 1924 |
Com ja s’ha dit, Luigi Pirandello arribà a Barcelona el
13 de desembre de 1924, i durant la seva estava, que s’allargà cinc dies,
estigué hostatjat al desaparegut Hotel Colón de la Plaça Catalunya. En la seva
edició del dia 14, La Vanguardia saludava
l’arribada de Pirandello a la ciutat comtal dient que es tractava d’una de les
figures més interessants i discutides del moviment escènic mundial, i que les
seves obres eren representades simultàniament a les principals ciutats d’Itàlia
i a diverses nacions d’Europa i Amèrica. I tot seguit s’afirmava que l’italià
havia vingut a Barcelona per donar una conferència al Romea que havia de
tractar sobre el seu teatre i que aniria acompanyada de la representació de la
comèdia El barret de cascavells. El
diari encara afegia que també hi havia la intenció de posar en escena l’obra Enric IV, però que no s’havia disposat
del temps suficient per assajar-la. De fet, Pirandello havia estat convidat a
venir a Barcelona pel Pen Club i per l’empresari teatral Josep Canals.
La sempiterna seriositat de La Vanguardia contrastava amb l’esperit faceciós de L’Esquella de la Torratxa, diversos
col·laboradors de la qual van dedicar força plasenteries a la visita de
Pirandello i a la seva conferència pronunciada al Romea. En el número del 19 de
desembre, un dels col·laboradors habituals del setmanari, Màrius Aguilar –que
signava els articles amb el pseudònim de “Paradox” i que era conegut pel seu
punxant humorisme– s’expressava d’aquesta manera:
“Hem
tingut, tenim, encara, a en Luigi Pirandello, hoste de Barcelona. En Pirandello
és aquell que ha estat qualificat de geni de Colomb, descobridor d’Amèriques
teatrals, de metafísic de l’escena, d’Einstein de les relativitats
psicològiques. La vida es va convertint, poc a poc, en una interpretació
pirandelliana, conforme es van estrenant les seves comèdies. Hi ha homes,
escenes, històries, pirandellianes. Ens sentim pirandellians. Veiem
pirandellians als altres, i hem creat verbs, adjectius, gerundis i adverbis,
base del Pirandello. Aquest home singular, trasbalsador i inquietant, aquesta
home universal i que coneix de nom el poble, para al Colón, visita Sitges,
recorre Catalunya, rep banquets solemnes, i dóna conferències al Romea”.
Un altre col·laborador de L’Esquella, a la secció “A cau d’orella”, es referia així al
dramaturg italià: “Aquests dies hem
tingut entre nosaltres a un italià gairebé tan famós com Mussolini, encara que
més simpàtic: Luigi Pirandello. Pirandello és l’autor de moda a Europa. Es
parla de la seva fortuna, guanyada amb una rapidesa extraordinària, molt
superior a la d’en Muñoz Seca, un altre senyor que ha fet diners amb el
teatre”.
 |
| Una altra imatge de Luigi Pirandello |
La
conferència al Romea
El dimecres dia 17 la colònia italiana de Barcelona
oferí a Luigi Pirandello un dinar al Grand Hotel y Cuatro Naciones, situat
encara avui a la Rambla i que actualment té l’honor de ser l’hotel més antic de
la ciutat. A la nit tingué lloc l’acte programat al Teatre Romea.
L’esdeveniment havia despertat molta expectació, no tan sols per la categoria
del personatge, sinó sobretot perquè l’escriptor, en lloc de realitzar el
clàssic discurs, havia anunciat que contestaria les preguntes que els
assistents li poguessin fer sobre literatura, art o filosofia. La premsa, per
la seva banda, havia esbombat tant la conferència del d’Agrigento al Romea que
algun que altre teatre barceloní optà per suspendre la funció d’aquella nit.
Fou el cas del Goya, que per al dia següent va programar dues funcions –tarda i
nit– de la comèdia La raó dels altres
com a homenatge a Pirandello.
Quan el dramaturg sortí a l’escenari del Romea, el
nombrós públic que emplenava el teatre el saludà amb un fort aplaudiment que es
prolongà una bona estona. Després Sagarra explicà, per si algú encara no ho
sabia, que la conferència consistiria en un diàleg entre Pirandello i els
espectadors. I de seguida comença el torn de preguntes i respostes. En acabat,
es posà en escena la comèdia El barret de
cascavells, que Josep Maria de Sagarra havia traduït de l’original italià (Il berretto a sonagli).
 |
| Anunci de la conferència del dramaturg al Teatre Romea |
El dia següent, sota el títol de “Pirandello sométese a
un interrogatorio”, el redactor de La
Vanguardia –que signava amb les
inicials M.R.C.– feia una extensa crònica de com s’havia desenvolupat la
vetllada i reproduïa algunes de les qüestions que se li havien plantejat a
l’escriptor i les explicacions donades per aquest. Un dels espectadors li pregà
que expliqués el concepte fonamental del seu teatre. Pirandello va respondre
que, primer que res, el teatre era passió. “Yo,
al observar la vida –citava el diari–, he
advertido la tragedia inmanente entre el constante movimiento de ella y la
forma que la persigue y la retiene. La idea fluye sin cesar, y es la forma la
que lucha por fijarla. Aludiendo a que su labor literaria es considerada como
cerebral, indica el dramaturgo italiano, que él lo único que ha pretendido, y
lo considera como novedad en el teatro, es que el sentimiento no rehuya, al
contrario, la asistencia intelectual”. Entre d’altres temes, a Pirandello
també li preguntaren què entenia per humorisme i com li vingué la idea
d’escriure l’obra Sis personatges en
busca d’autor. A l’acabament de l’”interrogatori”, el públic premià les
dissertacions del dramaturg amb grans aplaudiments que ressonaren per tot el
Romea.
L’Esquella
de la Torratxa també digué la
seva sobre la conferència pirandelliana. El ja esmentat “Paradox” comparava,
només mig en broma, l’acte del Romea amb un espectacle digne del Paral·lel: “No ho diem pel Romea. No ho diem per res.
Però la seva conferència, a base de preguntes i respostes, diàleg entre el
Pirandello i els espectadors, ens va fer recordar les prediccions de l’amic:
‘En Pirandello acabarà en el Paral·lel’. Ja, per la seva conferència, algú va
dir que era una altra Inaudi; uns altres es prepararen a fer preguntes xiroies,
i fou necessari contenir a més d’un que volia cantar-les-hi clares a en
Pirandello. Sortosament se n’entorna a Itàlia, i en Pepe Gil és mort, perquè
aquest, o algun dels seus deixebles eren capaços de contractar al gran
dramaturg i portar-lo al Paral·lel, per a que fes un número (...) El que ha fet
en Pirandello al Romea, és Paral·lel, però del més pur i del més interessant.
És antiacademicisme, és oblidar la seriositat encarcarada. Al Romea, al
principi, ho trobàrem poc seriós. Al Paral·lel, se l’haurien menjat a petons,
veient que aquell gran home escoltava el poble i li responia”.
Molt més àcida era la visió de “Bob” –el crític teatral
de L’Esquella–, que en la secció
“Teló enlaire” donava la seva opinió en aquests termes:
“Pirandello
ha donat la seva anunciada conferència. Com que és un senyor aficionat a la
broma, ha volgut imitar als il·lusionistes de music-hall i ha
contestat a les preguntes que li han fet uns quants intel·lectual. A nosaltres,
francament, no ens ha fet cap mena de bon efecte veure a un dels autors que més
enrenou ha mogut aquests darrers anys –un enrenou potser excessiu– aparèixer en
l’escenari de la mateixa manera que el Grand Raymond. I fins ens feia l’efecte
que, per comptes de preguntar com va escriure Sis personatges en cerca d’autor, li preguntaven: ‘¿Que tengo en la
mano?’ – ‘Una liga’ – ‘¿De señora o de caballero?’, tal com acostuma a fer un públic ximple amb un magnetitzador o
ventríloc dels baratets.
 |
| Teatre Novetats, on s'estrenaren diverses obres de Pirandello |
Teníem
del senyor Pirandello i de la seva obra una idea poc seriosa per haver-lo vist retratat
amb un ase i en actitud de parlar amb ell talment com si es tractés d’un
empresari, i per saber que era feixista. Ésser feixista i fer-se retratar amb
un ase no són garanties de seriositat. Donar un conferència imitant al Gran
Raymond, tampoc.
En
aquesta conferència el senyor Pirandello ha volgut fer-nos creure que en el seu
teatre hi ha també passió i hi ha sentiment. Però nosaltres no ho creiem. El
teatre d’en Pirandello ens sembla d’una gran habilitat, construït amb pulcritud
i encert, però mancat en absolut de passió i de sentiment”.
Pirandello no va poder llegir aquesta i altres crítiques
–no totes tan desfavorables – aparegudes a la premsa barcelonina, perquè la
tarda del dia 18 de desembre sortí cap a Itàlia en l’exprés de França. Segons
informava La Vanguardia, anaren a acomiadar-lo a l’estació els
escriptors Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, Salvador Vilaregut, el
cònsol d’Itàlia i l’empresari del Romea, Josep Canals. Abans de marxar,
l’italià dedicà grans elogis a Barcelona i a Catalunya, tot dient que li
agradava el país perquè tenia la impressió de trobar-se a la seva estimada
Sicília. Així mateix, es mostrà molt agraït de totes les atencions de què havia
estat objecte durant la seva estada i anuncià el propòsit de visitar novament
la ciutat el novembre de l’any següent, quan emprengués el seu viatge a
Amèrica. Malgrat les bones intencions, Pirandello no tornaria mai a Barcelona,
amb la qual cosa els cincs dies passats a Barcelona es convertirien en la seva
única estada a Espanya.
Auge
i declivi de l’obra pirandelliana
El ressò de la presència de Pirandello a Catalunya es
perllongà durant l’any 1925, mitjançant la traducció i la representació de
diverses obres seves als teatres de Barcelona i altres ciutats de casa nostra.
La
Revista del primer de gener, per exemple, dedicava a l’italià aquestes frases: “Han vingut els dos Pirandellos: el
veritable i la seva màscara. Han reposat, han conversat, s’han deixat aplaudir
des de l’escenari del Romea. Però nosaltres, lluny del públic, havem apartat la
màscara, i havem mirat als ulls, als petits ulls inquiets, d’aquest home del
somriure àcid i la contreta i la barba mefistotèlica. I al fons del fons hi
havem trobat un trosset d’ànima adolorida i arrupida que es donava vergonya de
sanglotar. I li havem perdonat el teatre i les novel·les i les tombarelles i
els malabarismes truculents. I li havem estret la mà, com si fos un barceloní
vingut d’Itàlia”.
 |
| Caricatura sobre Sis personatges en cerca d'autor |
En el número següent de La Revista, Agustí Esclasans publicava la traducció d’un fragment
de l’assaig pirandellià L’umorismo
(L’humorisme), escrit el 1908. Per
la seva banda, el mes d’octubre Carles i Ferran Soldevila donaven a conèixer la
comèdia en un acte L’imbecille (Un
imbècil) al magazine D’Ací i d’Allà.
El 19 de gener de 1925, al Teatre Goya es posava en
escena Pensaci, Giacomino! (¡Piénsalo
bien!), traduïda per Enrique López Alarcón i Fernando Mignoni. Un mes
després, el 17 de febrer, es representava al Teatre Novetats La signora Morli, una e due (Dos en una),
en versió castellana de Francisco Gómez Hidalgo. El 24 de març següent, i
adaptada per Salvador Vilaregut, s’estrenava també al Novetats Cosí è (si vi pare) (Así es..., si así os
parece). El mateix Vilaregut fou l’encarregat de versionar La vita che di diedi (La vida que te di),
representada al Teatre Tívoli el 14 de maig de 1925. Vuit dies més tard, al
Novetats i adaptada per Eduardo Marquina, s’escenificava la comèdia Ciascuno a su modo (Cada cual a su manera).
Algunes d’aquestes obres foren representades també al Teatre Bartrina de Reus
per les mateixes companyies que ho havien fet a Barcelona.
El 3 de juny de 1925, finalment, tingué lloc al Romea la
posada en escena d’Enrico IV (Enric IV).
L’estrena d’aquest drama, traduït al català per Joaquim Montero, marcà un cert
punt d’inflexió en l’acceptació de l’obra pirandelliana per part del públic
barceloní i, per extensió, català. Fins
aleshores la gent havia assistit a les representacions una mica per seguir la
moda, per esnobisme o, fins i tot, per curiositat. Altrament, la majoria d’obres
que s’havien vist pertanyien al gènere còmic –malgrat que les comèdies de
Pirandello no eren, ni molt menys, les de Pitarra. Ara bé, davant un text tan
seriós com Enric IV el públic tingué
força dificultats per intepretar la profunditat de l’obra i penetrar en els
personatges, tot i que l’afluència de públic fou notable.
 |
| Pirandello i al seu costat l'actriu Marta Abba -la seva musa-, en una imatge del 1933 (Fondo Armando Bruni / Archivio Rcs) |
Si bé en menor mesura, al llarg de 1926 i 1927 encara es
representaren diverses peces de Pirandello. Així, el 17 de gener d’aquell últim
any s’estrenà la tragèdia Diana e la Tuda
(Diana i la Tuda), traduïda al català per Vilaregut i posada en escena per Adrià
Gual i el seu Teatre Íntim. Dos dies després de la representació, el crític M.
Rodríguez Codolà manifestava des de les pàgines de La Vanguardia la seva estranyesa davant les pretensions de l’obra: “Estrenada esa obra en alemán, en Zurich, ha
unos dos meses, coincidió su estrena en italiano, en Milán, casi con su
representación entre nosotros, en catalán. Algo quizá haya que ver en que el
autor diera las primicias a un público que no era el de su país; ya que su
nueva producción no es lo suficientemente clara (...) Quizá sea que nuestra
limitada inteligencia no haya llegado a ver lo bastante entre lo que se nos
antoja una prosecución de confusiones (...) Parece que la luz que emana se
apaga de pronto y nos deja en tinieblas en el caminio por donde se nos guiaba.
Y así, con dificultad alcanzamos el desarrollo de la idea que se inició. ¿Qué
pretendió exponernos el autor siciliano?”.
A partir de 1928, l’interès per Pirandello decaigué progressivament
a Catalunya. El 1929, arran del seu nomenament com a membre de l’Acadèmia de la
Llengua Italiana –fundada per Mussolini–, foren diversos els intel·lectuals que
el criticaren, no tan sols a casa nostra, sinó també a tota l’Europa
antifeixista (de fet, Pirandello havia ingressat al partit feixista pocs mesos
abans de venir a Barcelona, el setembre de 1924, quan tota Itàlia estava
commoguda encara per l’escàndol de l’assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti).
Quan el 1934 va rebre el Nobel de Literatura, la majoria
de mitjans van reconèixer la vàlua literària de Pirandello, sense oblidar però
les seves relacions polítiques i el profit que en va saber treure en
determinats moments. Mussolini, per la seva banda, volgué servir-se de la glòria
aconseguida pel dramaturg perquè li fes de portaveu exterior del règim en un
moment en què il Duce estava
preparant ja la invasió d’Etiòpia. No obstant això, Pirandello no es prestà a
assumir aquest paper.
La
mort de Pirandello
A les vuit del matí del 10 de desembre de 1936, mentre a
Roma es feia el rodatge de Il fu Mattia
Pascal (El difunt Maties Pascal) –potser la seva novel·la més coneguda i
difosa– Luigi Pirandello moria com a conseqüència d’una pulmonia. Tenia 69 anys
–tot i que n’aparentava més– i havia deixat inconclusa la seva última peça
teatral: I giganti della montagna (Els
gegants de la muntanya).
 |
| Foto apareguda a La Vanguardia arran de la seva mort |
L’endemà La
Vanguardia comunicava la notícia als seus lectors. L’anònim redactor repassava
breument la trajectòria literària de l’italià i en destacava la seva faceta
d’home de teatre: ”Su manera, al parecer,
arbitraria, de mover temas y personajes, su dialéctica inagotable, brillante e
inesperada, traducida en el diálogo, su penetración psicológica, aguda y muchas
veces hierente, popularizaron rápidamente en toda Europa el nombre del
dramaturgo siciliano (...) Como nuestro Benavente y como ahora el americano
O’Neill, Luigi Pirandello fue honrado con el Premio Nobel por su obra
dramàtica. Ello fue en el año 1934. Precisamente en esto tiempos últimos de su
vida, en que la musa irónica del gran dramaturgo guardaba silencio, tal vez
porque en los países sin libertad es demasiado amargo el humorismo”.
L’endemà, el mateix rotatiu, en les seves pàgines gràfiques, reproduïa una
fotografia de l’escriptor sota el títol “Pirandello ha muerto”. No totes les
ressenyes necrològiques foren tan tímidament elogioses. Diversos diaris posaren
èmfasi en la ideologia del personatge i el criticaren durament (pensem que ja
havia esclatat la guerra civil) per l’escàs valor revolucionari de la seva
obra.
A desgrat del règim feixista, que hauria volgut retre-li
unes exèquies d’estat, hom hagué de respectar les clàusules testamentàries de
Pirandello, que preferí un enterrament gairebé monacal: “Carro d’ínfima classe,
com el dels pobres. Sense ornaments. I que ningú no m’acompanyi. Ni parents ni
amics. El carro, el cotxer i prou”. I així es va fer.
