A la memòria de Lluís Curtiada Rosés
Jaume Planas i la seva orquestra cap al 1930 (Foto: Masana) |
Jaume Planas, introductor del jazz
Els
inicis de la carrera musical del polifacètic Jaume Planas i Simó (1889-1974) coincidiren
amb els anys de la Primera Guerra Mundial, quan Barcelona es convertí en una de
les ciutats més cosmopolites d’Europa i els seus locals nocturns prengueren el
relleu del parisenc Montmartre. L’Edén Concert fou un dels fars d’aquella
Barcelona plena d’artistes refugiats, espies, aristòcrates calavera i
prostitutes amb ganes d’esdevenir vedettes. Quan acabava la funció, a la segona
planta del foyer de l’Edén se celebraven uns soupers concert als quals posava música un grup dirigit per Jaume
Planas.
A
principis dels anys vint, Planas provà sort com a tenor i debutà al Liceu amb La Traviata de Verdi. L’experiència no reeixí i llavors Planes es decantà per
les operetes. Va actuar a diverses ciutats espanyoles i també a l’Amèrica
Llatina. A la tornada creà la seva pròpia orquestra, coneguda com Jaume Planas
i els seus discos vivents, amb la qual introduí i difongué la música de jazz a
Espanya. Entre les acaballes de la dècada de 1920 i el 1936, el conjunt de
Planas actuà als millors locals barcelonins.
Així mateix, va composar la música d’algunes pel·lícules (com per exemple la sardana “Terra catalana”, per al film Mercedes, estrenat el 1932), i enregistrà força discos en distints ritmes. Un d’ells fou el tango “Oiga, patrón”, que va gravar el mític Carlos Gardel durant la seva estada a Barcelona l’any 1928 (amb tot, el disc no arribà a sortir al mercat per deficiències en la gravació).
Anunci aparegut a La Vanguardia el 17 de maig de 1930 |
Així mateix, va composar la música d’algunes pel·lícules (com per exemple la sardana “Terra catalana”, per al film Mercedes, estrenat el 1932), i enregistrà força discos en distints ritmes. Un d’ells fou el tango “Oiga, patrón”, que va gravar el mític Carlos Gardel durant la seva estada a Barcelona l’any 1928 (amb tot, el disc no arribà a sortir al mercat per deficiències en la gravació).
Després
de la guerra civil, Jaume Planas exercí de funcionari a l’Ajuntament de
Barcelona i fou contrabaixista de l’orquestra del Liceu, plaça que va guanyar
per oposició.
L'Orquestra Planas a la Festa Major del 1932
Com ja hem dit més amunt, l’Orquestra
Planas fou el plat fort del programa de la festa major de 1932 a El Retiro. En
sessió del 17 d’agost d’aquell any, el president retirista, Sadurní Llansó,
informava tot satisfet als companys de junta que per al dia 24 es podria
comptar amb la presència de “la
celebérrima Orquesta Planas de reconocida fama, con la cual se había firmado
contrato, porque aún cuando representa un importante dispendio para la
Sociedad, cree que ello quedará de sobras compensado con los ingresos que podrá
proporcionar su actuación y por el renombre que proporcionará a El Retiro”.
I així fou. El 24 de agost, el conjunt
de Jaume Planas donà dos concerts i amenitzá el ball de la nit. Quatre dies més
tard, en la seva crònica dels actes de Festa Major, El Eco de Sitges es desfeia en elogis envers l’Orquestra Planas i
afirmava que era “el non plus ultra de
los conjuntos artísticos dedicados a la interpretación de la bullanguera música
del jazz”. I encara afegia: “El baile
superó a los deseos de sus organizadores, pues resultó un festival
brillantísimo digno de figurar en el historia de las cosas selectas de El
Retiro. El programa de bailables fue ejecutado con tal precisión y maestría por
la Orquesta Planas, que los centenares de espectadores y danzantes la colmaron
de aplausos”.
El 30 d’agost es reuní novament la junta
retirista i tots els membres estigueren d’acord en assenyalar que la festa
major havia estat un veritable èxit, “tanto
por el contingente de vecinos y forasteros que nos han visitado como por la
perfecta organización de servicios en cuantos actos ha celebrado la Sociedad”.
Jaume Planas en una fotografia dels anys 1930 |
Tanmateix, sempre hi ha un però. I aquell any el però fou l’espectacle de
varietats que s’havia representat la nit del dia 25 d’agost. Gràcies al
programa publicat a l’Eco sabem que
duia per títol Los tesoros de Neptuno i
que anava a càrrec de la companyia del baríton Josep Parera. El setmanari
definia així la revista: “fantasía cómica
sonora, en 2 actos, 1 prólogo y 8 cuadros. Obra de expectación, alegre y moral”,
i anunciava també que hi apareixien “un
nutrido coro de vicetiples”.
Contràriament al seu costum, la setmana
següent El Eco de Sitges es limitava
a dir que s’havia representat l’obra, però no en feia cap valoració. Era una
manera d’expressar que no havia estat del seu grat. Per la seva banda, la
directiva, en la reunió abans esmentada, lamentava que l’espectacle hagués estat “por todos conceptos censurable, no respondiendo a la tradición de la
casa y presentado en forma mezquina”. Davant d’aquestes opinions, cal
entendre que la representació no havia respost a les expectatives que prometia
el programa i que, per tant, Los tesoros
de Neptuno havia estat segurament una revista massa “alegre” i poc –o gens–
“moral”.
Tres actuacions al 1933
L’Orquestra Planas tornà novament a El Retiro el 31 de gener de 1933, pocs dies
abans que s’inaugurés la temporada de carnaval. En aquella ocasió, el conjunt
fou presentat amb el seu nom oficial: “Jaime Planas y sus discos vivientes”. A
més del director i els músics, integraven l’espectacle els següens personatges: John Lewis, “bailarín americano excéntrico, el hombre de goma”; Carmen Salazar,
“primerísima bailarina”; Henry-Bray, “bailarín fantasista”; Pilar Cañete, “estilista argentina”; Anita Flores, “vedette”; Araceli Lewis, “cancionista y bailarina excéntrica
americana”; l’humorista Rafael Arcos, i Xalma, “chansonnier fantasista”.
No cal ser gaire espavilat per veure que gairebé cap d’aquests artistes es deia realment com anunciava el cartell. De fet, no n’hi havia cap d’estranger. Tots eren del país. En aquest sentit, val la pena recordar el que una vegada digué el crític Sebastià Gasch a les pàgines de Mirador bo i parlant dels “estilistas argentinos”, que tant abundaven en aquells anys (a l’igual que els “ballarins excèntrics”): “Quina gràcia fan aquests estilistas! Cap no ha nascut a les terres del Plata. Tots són d’aquí. Però parlen, fins i tot entre ells, amb el més pur accent de Leandro Alem, de Corrientes o de la Boca...”.
Programa conservat a l'Arxiu del Retiro |
No cal ser gaire espavilat per veure que gairebé cap d’aquests artistes es deia realment com anunciava el cartell. De fet, no n’hi havia cap d’estranger. Tots eren del país. En aquest sentit, val la pena recordar el que una vegada digué el crític Sebastià Gasch a les pàgines de Mirador bo i parlant dels “estilistas argentinos”, que tant abundaven en aquells anys (a l’igual que els “ballarins excèntrics”): “Quina gràcia fan aquests estilistas! Cap no ha nascut a les terres del Plata. Tots són d’aquí. Però parlen, fins i tot entre ells, amb el més pur accent de Leandro Alem, de Corrientes o de la Boca...”.
El 2 de juliol següent, l’Orquestra
Planas féu una altra actuació als jardins d’El Retiro. En la ressenya de l’Eco, a més de consignar l’èxit de la
vetllada, s’esmentava que el ball de la propera festa major s’havia confiat a
l’ementada orquestra. Ja en la sessió del 8 d’agost, la junta autoritzà al
president de l’entitat –encara ho era en Sadurní Llansó– “a firmar el contracte amb els Espectacles Fantasio, cedint l’orquestra
de Jaume Planes pel dia 24 d’agost, comprometent-se a tocar un concert vermouth
de 12 a 1, un altre concert de 4 a 6 i el ball públic de la nit, per la
quantitat de 1.500 pessetes”.
El vals "Mercedes", de la pel·lícula del mateix nom |
Al final, aquella nit de Sant Bartomeu
tingué lloc a El Retiro un gran ball continu que fou amenitzat per l’Orquestra
Planas i la Pallarès Jazz Orquestra. Com a senyal de la mútua admiració que es
tenien Jaume Planas i Gabriel Pallarès, cada mestre féu tocar al seu conjunt
una peça composada per l’altre: l’Orquestra Planas interpretà el pasdoble Mujeres –que Pallarès havia estrenat el
juny anterior–, i el grup sitgetà va correspondre tocant un vals de Planas
titulat Mercedes. Segons l’Eco, ambdues composicions van merèixer “formidables ovaciones de los centenares de
espectadores y danzantes que invadían totalmente la sala y sus alrededores”.
Quant a l’espectacle teatral que
tradicionalment es representava la nit del 25 d’agost, en aquella ocasió no
hagueren sorpreses desagradables com l’any anterior. Per curar-se en salut, es
contractà una coneguda companyia de sarsuela, la qual posà en escena les peces Katiuska i La Dolorosa.
Enhorabona per l'article, sempre va bé que algú recordi els músics de casa ...
ResponEliminaTinc un blog dedicat a la història de les Cobles, Orquestres, Orquestrines i algun Conjunt, de Catalunya. Si vols donar un cop d'ull a l'entrada que vaig fer del'Orquestra de JAUME PLANAS pots anar a l'enllaç: https://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com/2013/08/jaime-planas-y-sus-discos-vivientes.html
Salutacions !
Josep Loredo
jlm_54@hotmail.com
Hola. Enhorabuena por tu trabajo. Estoy buscando información de Julio Murillo que actuó y compuso junto a Jaime Planas. En la primera fotografía es el trompeta que está a la izquierda de Jaime Planas ( a nuestra derecha según miramos).¿Disponeis de alguna información? Gracias.
ResponElimina